Avui estic especialment feliç. Voleu saber per què? Llegiu, llegiu...
Fa qüestió de 10 anys, quan jo anava a 5è de Primària, vam treballar la rondalla “La flor de romanial” a classe de català amb en Ferran, el nostre mestre d’aquella assignatura.
Idò bé, fa una setmana li vaig enviar un e-mail a aquest antic mestre meu, per demanar-li la versió de la rondalla.
Havíem quedat que avui, dimecres, jo aniria a cercar el conte popular a Mateu Fontirroig, l’escola a on ell fa feina actualment, i de passada em va convidar a fer una estona a la seva classe per conèixer els seus alumnes.
I dit i fet, hi he anat. Just obrir la porta i entrar a l’aula, tots m’han saludat amb un “bon dia”. Sabien un poc qui era jo, perquè en Ferran els ho havia explicat, però el que no sabien és que jo coneixia tots els seus noms perquè havia fet un poc de “xafarderum” pel bloc que ells tenen.
Pel poc que he vist, puc dir que han estat al·lots i al·lotes feiners, obedients i respectuosos amb els companys i amb el seu mestre.
(Aquesta és la foto que el tutor m'ha fet amb el grup)
He fet mitja hora a la classe amb ells, voltant per l’interior de l’aula, i he pogut observar que treballen les coses que no estan als llibres, com per exemple les diferents esferes que postulà Copèrnic, o els moviments artístics que nosaltres també hem estudiat (impressionisme, expressionisme, etc.)
Talment, no treballen amb llibres, sinó que ho fan seguint una metodologia diferent. El mestre els proposa un tema, i ells treballen sobre aquest a partir d’uns exercicis. Després, dediquen un dia a resoldre dubtes. En els moments que jo hi he estat, cercaven informació sobre el fetge i les malalties que aquest pot tenir.
En acabar la seva tasca, els he donat dues de les “medalles” que vam fer a l’hora d’explicar a classe d’Intervenció Educativa el projecte sobre l’arena i el mar, sobretot perquè es fixessin en el missatge que aquestes duen escrit al darrere.
El missatge, si ho recordau, és “CONTEMPLAR EL MUNDO EN UN GRANO DE ARENA. SOSTENER EL INFINITO EN LA PALMA DE LA MANO. TODO ES POSIBLE”
I per què els ho he donat? Doncs bé, ho he fet perquè volia donar-los una mena de regal per haver-me acollit avui a la seva classe i per dir-los que podran fer tot el que es proposin si hi posen ganes i s’hi esforcen, sobretot ara que aniran a l’institut.
Moltes gràcies al grup, per haver-me acollit durant una estoneta del matí, i al seu tutor, en Ferran, que és qui m’ha obert les portes de l’escola i de l’aula, permetent-me veure què hi fan, i mostrant-me les instal·lacions del centre.
No deixeu de visitar el seu bloc! (Que, per cert, avui m’han dedicat el 2n peu de s’Àvia Quaresma)
Nata·
Quin gust poder llegir un relat tan fresc, Natàlia. En dos cursos més tindrem una mestra d'aquelles que fan créixer les escoles. Jo la vull per al meu centreeeeeee! Un gust tornar-te a veure. Me'n record quan al pati, durant l'hora del menjador, sempre estaves rodejada dels fillets petits. Tots pensàvem "aquesta va per mestra, segur!"... Pots venir a veure'ns en voler. No deixis fugir l'infinit de la teva mà. Ferran
ResponEliminaEi quina sort!
ResponEliminaNo ho sabia que havies anat a l'escola jeje
Estic contenta que els hi hagis donat el collar del projecte que vam fer sobre l'arena i el mar, perquè sa frase els pot ajudar a no rendir-se!
Sí, Esteh, sa veritat és que va ser una gran sort que m'hi convidessin.
ResponEliminaI sobre lo d'es collar, sí, crec que a jo personalment m'hauria ajudat tenir aquests tipus de missatges a 6è, que tothom te fa por perquè te n'has d'anar a s'institut.
És sa transició d'etapa educativa que més me va costar: canvi de centre, alumnes més grossos que tu, molts de mestres...
I bé, ara me queda pendent explicar sa metodologia que empren a Ed. Infantil, que me va semblar molt interessant.
Remuà!