Educació Espanya - Finlàndia

Us deix aquí un vídeo que vam veure a l’assignatura Família i Escola. En ell es resol aquella incògnita que de vegades ens ronda el cap de “Per què Finlàndia obté millors resultats a l’informe PISA?”.

L’eix que vertebra aquesta diferència entre els dos països és que el que tenim diferent no és l’educació sinó la societat en si. A Finlàndia els infants són concebuts com a un TRESOR, i com a tresors que són, se’n té cura. Per això, a la primera setmana d’haver nascut, una assistent social i una infermera visiten la casa a on viu l’infant per saber si té unes condicions òptimes per al seu desenvolupament sa.

Les mares poden tenir fins a tres anys de baixa per maternitat si volen tenir cura del seu fill, o bé si el volen dur a l’escoleta, l’Estat paga aquesta escoleta per a què la mare pugui desenvolupar la seva professió. Molt “semblant” a les setze setmanes de maternitat a Espanya, eh?

Una altra diferència és la cultura del llibre: tothom llegeix a Finlàndia. Es pot llegir una mitjana d’un llibre a la setmana, llibre que es pot obtenir de qualsevol de les biblioteques que hi hagi a Finlàndia. Fins i tot hi ha autobusos – biblioteca que van rodant pels pobles. També igualet igualet a Espanya, que el llibre més venut és el de personatges com Belén Esteban i que el que es fa després de la feina és anar al bar.

Bé, veieu el vídeo si us interessa, esclareix molts dubtes.

Nata·

El sistema educativo es anacrónico (Redes)

“La educación está reprimiendo los talentos y habilidades de muchos estudiantes; y está matando su motivación para aprender” (Ken Robinson, expert en crativitat)

Fa 50 anys, el que s’ensenyava a l’escola era adequat d’acord amb la societat a la qual vivien. Però aquests ensenyaments s’han d’anar modificant al llarg dels anys; ara no serveix de res ensenyar el que s’ensenyava abans, perquè la societat ha canviat.

El que s’ha de fer és ajudar els alumnes a aprendre quines són les seves pròpies preferències (motivació). El treball dels mestres és donar llum als infants perquè trobin allò que a ells els apassioni.

Ken Robinson proposa que elevar els nivells o estàndards d’educació no serveix de res si els nivells des d’un primer moment estan equivocats. La majoria dels nostres sistemes educatius estan desfasats: es van crear en el passat per respondre els reptes que es tenien en aquell moment, però que no són adequats per als reptes actuals.

Robinson parla també que s’ha establert una jerarquia de matèries d’educació, a on les ciències són prioritàries, després venen les humanitats, i per últim l’art. S’ha fet així atenent a la vessant econòmica de l’educació. És a dir, que com que les ciències són més pràctiques, i es treballa amb fets i certesa, sembla que “serveixen més” per a trobar feina i guanyar-se la vida, se’ls dóna més valor. En canvi, es pensa que el teatre, o altres arts serveixen únicament per passar el temps, i no per a dedicar-s’hi i treure’n una remuneració estable.

Pel que fa als tests per mesurar el Quocient Intel·lectual, proposats per Binet, la finalitat d’aquests en el seu moment era mesurar el grau de necessitats educatives que tenien els alumnes. És a dir, que això estava més enfocat a l’Educació Especial, per saber com havien de treballar i des d’on partien els alumnes que tenien Necessitats Educatives Especials.

L’ús dels tests d’intel·ligència es va estendre, arribant-se a emprar a l’Escola Pública i fins i tot a l’exèrcit. Emprats – o mal emprats – en educació, es posaven etiquetes als alumnes.

Però com diu Robinson, els tests d’intel·ligència només mesuren la capacitat per fer tests d’intel·ligència, la capacitat per respondre sobre coses quantitatives i mesurables. En canvi, a cap test d’intel·ligència hi veurem preguntes sobre si se sap compondre una simfonia, o un poema que commogui a qui el llegeix.

Per tant, veiem que també els tests estan enfocats a la jerarquia de l’educació, i que no es demanen coneixements sobre matèries artístiques.

Per últim, i segons un altre dels autors que surten al vídeo, cal dir que el valor de l’educació és en el camí, no en la meta. El valor és en el moment, en l’alegria de descobrir alguna cosa. Actualment, s’ha posat molt d’èmfasi en els resultats, i la màgia d’aquest viatge cap a la descoberta s’ha dissipat.

Nata·