Com escoltar els infants?

Aquesta és la segona part de la feina feta a l'assignatura Models Educatius en la Primera Infància, de primer curs. És una feina feta sobre el llibre Com escoltar els infants? (David Altimir), i va lligada amb la del llibre Lóczy, escoltar els infants (Judit Falk).

Al llibre es defensa una postura constructivista desenvolupada, sobretot, a la Reggio Emilia, situada al nord de l’estat italià, a causa de l’herència de pedagogies com la de Montessori o Ciari.

EL CONSTRUCTIVISME

Els constructivistes defensen que el coneixement s’estructura com si fos un sistema de relacions. I es creu que aquestes relacions s’han de fer a través de l’escolta. D’aquesta manera, es creu més important que, per mitjà de la conversa, els infants reflexionin sobre les experiències, en comptes de fer l’experiència en sí.

L’ESCOLTA

L’adult ha de passar de transmissor, a ajudar a que els infants creïn la seva cultura i el seu saber. Per tant, ha d’estar disposat a replantejar-se el seu paper i a canviar les seves teories.

Per respectar el dret a sentir-se escoltat, l’adult ha de crear a l’aula contextos en què es puguin crear converses sobre curiositats diferents temes que interessin l’alumne. D’aquesta manera, se’ls esta escoltant, i amb aquesta escolta, van adquirint nous coneixements i nous punts de vista.

OBSERVACIÓ I DOCUMENTACIÓ

L’escolta fa que l’adult hagi d’observar, però que sigui un observador actiu, que no només descrigui allò que observa, sinó que també participi en aquesta realitat. Això s’oposa a les teories fe Pikler, que defensen que l’educadora ha d’observar des de la llunyania, sense que l’infant se n’adoni.

Per una altra part, i lligada a aquesta observació, hi ha la documentació, que serveix per donar constància d’allò observat i poder interpretar tot  el procés.

Aquesta documentació també és útil en altres situacions, com a una reunió de pares. Els pares mostraran una major actitud de col·laboració si ells han pogut decidir prèviament els temes a tractar a la reunió, i se’ls ha informat sobre els temes que finalment es tractaran. Així, com que ja tenen una documentació prèvia, és més possible el diàleg, cosa que ajudarà al coneixement de diferents punts de vista.

A L’AULA...

El mestre fa de mediador, i ajuda els infants ajudant-los a reflexionar sobre la seva opinió i a exposar-la amb claredat.

No ha de tenir cap expectativa pel que fa als resultats, sinó que ha de respectar el procés d’aprenentatge de cada individu. Tampoc no s’han d’anar tancant les interpretacions, sinó que s’ha de reflexionar de la manera més àmplia possible.

Les situacions de conversa a l’aula poden sorgir espontàniament, però normalment solen estar planificades.

Abans, la mestra va observant les dificultats i inquietuds que tenen els alumnes, per prendrer-les com a tema de conversació. Després, mentre s’està conversant, intervé amb preguntes per treure més informació sobre el tema tractat, o per guiar la conversa cap a on vol. Finalment, l’educadora transcriu i interpreta la conversa posant allò que consideri més significatiu.

LA IMATGE D’INFANT

Segons el constructivisme, s’ha de tenir una imatge d’infant capaç, fort i competent. Aquesta imatge s’ha de respectar aprenent a tenir en compte la subjectivitat de cada alumne, donant a cadascú el temps que necessita per aprendre i generant espais que generin aprenentatges.

Això té punts comuns amb l’espontaneïsme, que creu que l’infant té la capacitat de ser responsable dels seus actes.

OPINIÓ PERSONAL

Al començament, pensava que els dos llibres serien contradictoris; que un tindria una teoria, i l’altre en tindria una altra que la desmuntaria.

Però he vist que les teories proposades tampoc no són tant diferents. Al llibre Lóczy, com escoltar els infants, tot el que es tracta fa referència a infants que es troben en una institució, separats dels seus pares biològics, i generalment es refereix a infants de 0 a 3 anys, pel que es pot inferir. Per tant, es dóna molta importància a crear una estabilitat afectiva perquè el nen estigui emocionalment equilibrat i pugui integrar-se a la seva nova família amb total normalitat.

Es parla de situacions a l’aula, però se’n parla molt poc, i només referint-se a les activitats dirigides per expressar la seva disconformitat amb aquestes. Amb això no hi estic d’acord, ja que crec que les activitats dirigides, com les situacions de conversa a l’aula descrites al llibre Com escoltar els infants? són molt positives i ajuden a que l’infant aprengui. No es tracta que el mestre ho faci tot per ell, sinó que únicament l’ajudi a pensar com pot fer les coses, en el cas d’activitats de construcció, per exemple. 

Imatge: és la portada del llibre, i s'ha tret de la següent web

http://www.alibri.es/associacio-de-mestres-rosa-sensat?sort=pd.name&order=ASC

Nata·

Lóczy, escoltar els infants

Aquesta és la feina que vaig fer l'any passat, a primer, per a l'assignatura Models Educatius en la Primera Infància.

És una feina referida al llibre Lóczy, escoltar els infants (Judit Falk). I va lligada amb la feina referida al llibre Com escoltar els infants? (David Altimir).

Al llibre es pot observar una perspectiva espontaneïsta.

Aquesta perspectiva està basada en la pedagogia d’Emmi Pikler, que va fundar l’any 1946 La Casa dels Nens del carrer Lóczy. La  institució va acollir nens i nenes menors de 6 anys que estaven separats dels seus pares per certs motius socials, i tenia la “filosofia” que el centre no és un lloc de pas, sinó que allà es prepara l’infant perquè l’acolliment posterior tingui sentit i l’infant pugui tenir unes bones relacions amb la seva “nova” família.

AUTONOMIA

S’ha de valorar l’autonomia com la capacitat de ser responsable dels seus actes sense la necessitat que un adult hi intervingui directament. De totes maneres, no s’ha de confondre l’autonomia amb la indiferència per part de l’adult. Aquest és relativament a prop de l’infant, però sense destorbar la seva activitat, i observant-lo des d’una certa llunyania, de manera que l’infant sap que l’adult és a prop seu per a qualsevol cosa que necessiti, però mentrestant pot realitzar activitats autònomament.

Pel que fa al joc, no se li ha d’imposar cap element ni cap manera de jugar, és a dir, que ell jugui amb el que vulgui i de la manera que vulgui.

L’adult pot estimular l’infant sense imposar-li res amb un entorn ric, amb diversitat de materials, i respectant el seu. Ha de trobar el moment idoni per intervenir, de manera que el nen no se senti fracassat, sinó ajudat.

LES RELACIONS AFECTIVES i LA CONTINUÏTAT

S’ha d’aconseguir que les relacions afectives tinguin una continuïtat, una estabilitat. Amb aquesta estabilitat, s’ajuda l’infant a crear una seguretat afectiva.

També hi ha d’haver una continuïtat pel que fa a les persones que l’envolten al centre; sinó, haurà passat per tantes mans que no sabrà diferenciar entre persones conegudes i desconegudes. A més, sense una continuïtat, la persona que té cura dels infants no els coneix prou bé, i no els pot donar una atenció personalitzada, i en aquestes condicions, l’infant es converteix en una càrrega per a l’adult.

Perquè l’infant criat en institucions tingui una seguretat afectiva, l’educadora s’ha de fer càrrec de 6 a 8 alumnes, com a màxim, per poder ocupar-se’n d’una manera personal i individualitzada. Ha d’estar convençuda que pot dedicar el temps suficient a un infant mentre els altres juguen autònomament.

L’ATENCIÓ

Per mitjà de l’atenció s’aconsegueix una activitat comuna compartida. L’adult i infant estan atents l’un de l’altre, i es comuniquen sense necessitat de parlar. L’adult interpreta correctament els senyals de l’infant i realitza l’acció esperada per aquest. Per tant, l’infant veu que el que ell ha comunicat s’ha realitzat amb èxit i, alhora, aquest èxit reforça la conducta duta a terme per l’infant.

Aquesta comunicació entre ambdós fa que es desenvolupi la seva relació afectiva, però també és fruit de l’empatia i de la bona relació entre infant i adult.

ELS MOVIMENTS

S’han de realitzar moviments harmònics i suaus amb l’infant. Si som bruscos, l’infant desconfiarà de nosaltres i es sentirà desatès i pensarà que tenim una actitud d’indiferència vers ell. Amb la brusquedat, només s’aconseguirà que les estones passades amb l’adult esdevinguin una font d’experiències desagradables.

Els moviments mecànics, sovint bruscs, fan que no hi hagi relacions afectives entre l’infant i l’adult, i s’impedeix que l’infant es pugui preparar per allò que li succeirà.

Amb una cooperació entre els dos, l’educadora inicia uns moviments que són continuats per l’infant. Però perquè això succeeixi, l’educadora s’ha d’adaptar al ritme d’aquest.

SOCIALITZACIÓ I NORMES

Al si de la família, l’infant realitza la seva socialització primària, que li servirà de base per a la socialització secundària, realitzada en societat. Per tant, a casa se li han de posar regles i límits que ha de complir, perquè després es pugui adaptar a les normes que tenen els diferents grups socials en què l’infant s’anirà desenvolupant al llarg de la seva vida.

Però s’ha d’establir una jerarquia de regles: no totes les normes tenen la mateixa prioritat, i el nen ha de saber quina complir primer. N’hi ha de tres tipus: les que no s’han de discutir, sinó que s’han d’executar, generalment lligades a un perill; les relacionades amb hàbits com el bany o el menjar; i les que no són regles pròpiament dites, sinó que l’infant va sent conscient d’elles mentre es va desenvolupant i va actuant amb la societat.

ACTIVITATS DIRIGIDES

Les activitats dirigides són aquelles en les que s’ensenya alguna cosa als infants, s’intenta ampliar els seus coneixements.

N’hi ha de diferents tipus, com la conversa o la descripció d’imatges, però aquestes activitats no donen la possibilitat d’adquirir experiències. Només poden ser efectives en el cas que l’infant ja tingui un coneixement previ sobre el tema del que s’està conversant, o sobre la imatge que està veient.

Quant a les activitats de manipulació, aquestes tampoc són gaire positives, perquè sovint l’adult l’ajuda “massa”, és a dir, que quasi li fa tota la feina. Això succeeix perquè aquestes activitats són per a tots els infants en general; no estan adaptades al desenvolupament de cadascú, i per tant, l’infant no les pot realitzar sol. Com que se li posen unes finalitats que per sí mateix no pot assolir, necessita l’ajuda de l’adult, cosa que augmenta la seva dependència i fa minvar la seva autonomia.

Succeeix el mateix amb el desenvolupament motor de l’infant. Aquest s’ha de respectar, i posar-li metes assolibles. Quan vegi que no s’adapten les exigències a ell i al seu grau de maduresa, pot pensar que es refusa la seva persona sencera.


Imatge: és la portada del llibre, i s'ha tret de 
http://www.eleconomista.es/evasion/libros/libro/228004/Loczy-escoltar-els-infants

Nata·

Els nens soldat

 

Açò és el tema que vaig explicar a classe de Models Educatius però una mica més desenvolupat:

Els nens soldat són nens reclutats, voluntàriament o per la força, per posar-los en perill emprant-los com a força combatent en accions militars. Es recluten nens soldats a uns 86 països.

Alguns d’ells són utilitzats com a cobertura o escut, per fer que l’enemic senti pena pel fillet i no dispari, aconseguint així avantatge en el combat (tot i que hi ha casos en què el contrari sí que dispara).

A altres els fan córrer per camps de mines, de manera que, quan la mina explota, moren els nens i no els soldats adults. És la tècnica coneguda com a "tècnica de neteja".

Són persones que no han conegut cap altra vida que la guerra. Molts d’ells són drogodependents, tenen una carència d’afecte molt important, i una obsessió freda per la mort; assassinar persones forma part de la seva vida quotidiana, i per això n’estan insensibilitzats.

No tenen infància, ja que alguns d’ells són reclutats als 7 anys. En el moment en què se’ls recluta, aquests fillets substitueixen les poques joguines que puguin tenir per una arma. D’ara en endavant ja no jugaran, sinó que mataran.

Tampoc no tenen l’afecte de la seva família a la qual, de vegades, ells mateixos han d’aniquilar com a “ritual d’iniciació”.

Segons Amnistia Internacional, entre 300.000 i 500.000 menors participen en conflictes armats. Un 40% d’aquests menors són filletes.

Les nenes que són reclutades lluiten al front, cuinen, netegen, espien, duen a terme missions suïcides i moltes d’elles serveixen com a esclaves sexuals als comandants. Aquestes poden patir malalties de transmissió sexual i/o quedar-se embarassades. En alguns casos són obligades a prendre anticonceptius des dels 12 anys.

Després, en la majoria dels casos, la societat no les accepta, especialment si tornen embarassades o amb bebès.

A la primera imatge veiem un nen d’uns 10 ó 12 anys, aproximadament, vestit amb la indumentària d’un soldat, fumant i amb una arma de considerables dimensions. Sembla més bé un home en miniatura, un soldat de baixa estatura, perquè a la nostra societat no podem concebre un tipus d’infància d’aquesta manera.

Evidentment, per l’edat que sembla tenir, per a la societat occidental encara està dins la infància, però en les seves circumstàncies, va deixar de ser un infant en el moment en què va ser reclutat i el van fer matar una persona per primera vegada.

Veiem doncs, que els mitjans de comunicació ens donen una imatge tràgica d’aquests fillets, que no estan amb la seva família i van matant sense tenir cap tipus d’escrúpol.

Impacten les afirmacions que conta Ishmael Beah, un jove de 20 anys que va ser reclutat com a soldat a Sierra Leone:

“Els vaig disparar als peus i vaig veure com sofrien tot un dia fins que els vaig rematar amb un tir al cap perquè deixessin de cridar”

“Ser un soldat no és difícil: o t’acostumes o et maten. El que és més dur és tornar a ser tu mateix després de fer el que has fet”.


Imatges tretes de:
http://internacional.elpais.com/internacional/2006/02/12/actualidad/1139698805_850215.html
http://www.infanciahoy.com/despachos.asp?cod_des=9862&ID_Seccion=92
http://www.cannarias.com/foros/showthread.php?t=2878
http://www.taringa.net/posts/offtopic/9156978/Ninos-soldado_-La-infacia-robada.html
http://www.taringa.net/posts/info/8254232/Ninos-soldado.html

Nata·