Els somnis poden ser molt reals

Text dedicat a na Bea, n'Elena i na Sandra, tres joves fantàstiques.

Avui m’he despert decidida a explicar-vos el que he somiat. Ha estat un somni tan real i tan carregat de sentiments, que crec que val la pena recollir-lo aquí.

La meva història comença a la ciutat de Vigo:

(Natalia, al carrer) - ¿Qué autobús es éste, señor?

(Senyor) – Es el número diez, el último que sale hoy.

(Natalia, dins l’autobús, agafa el telèfon. A l’altra banda, na Bea, una coneguda que estudia allà.)

N: ¡Hola Bea! Estoy en Vigo, en el autobús número 10. ¿Sabes si con éste puedo llegar a tu casa?

B: ¿Qué Natalia? ¿La de Menorca? ¿Estás en Vigo? Sí, sí, con ése puedes llegar hasta mi casa. Yo te esperaré fuera.

Després de ser dins l’autobús, camí de casa de na Bea, arribava al meu destí, a on ella m’esperava. M’acompanyava fins a casa seva, una casa que compartia amb la seva cussa Rula i dos joves més, un al·lot i una al·lota.

La qüestió és que jo, en aquell lloc estrany, enfora de casa, i sense tenir ofici ni benefici, em sentia malament, desemparada, pensant en què estava fent d’okupa en una casa que no era la meva, i que tampoc no podia pagar.

En canvi ella, al meu somni, m’acollia des del primer moment, i tot i que jo hagués arribat a aquella ciutat precipitadament, feia que casa seva fos també casa meva, i em sentís una mica més acollida.

Amb aquest somni, penso en dues joves més que conec: n’Elena i na Sandra. N’Elena, procedent de Puerto DE Vega, l’any passat va partir a fer una temporada fora d’Espanya, a Bèlgica, per fer una mica de feina. Na Sandra, valenciana ella, aquesta setmana ha partit cap a Alemanya per cercar un futur.

Com es devien / deuen sentir elles, lluny de casa i de la família? Les hauran acollit com es mereixen? Espero, i desitjo, que així sigui.

Tot això em fa pensar també en la necessitat d’acollir els nostres alumnes a les aules, de dur a terme una Educació Inclusiva, ja sigui amb infants que tenen Necessitats Educatives Especials, o amb aquells nens que són nouvinguts, que són a un lloc que no és casa seva, amb costums diferents a les seves.

Crec que sempre he tingut un caràcter de voler acollir als demés. Jo era la típica nena, juntament amb altres, que quan venia algú nou a classe (teníem molts de nouvinguts a l’escola que jo anava), intentava atracar-me a aquesta persona, perquè no estigués sola, fes amics nous.

A més d’aquest caràcter, amb assignatures com Educació Inclusiva, o Trastorns del Desenvolupament, se’ns ha sensibilitzat amb el tema de la inclusió de tots a la mateixa aula.

I avui, amb el somni que he tingut, recordant els sentiments que tenia d’estar fora de lloc i sentir-me desemparada, crec que encara he vist més aquesta necessitat.

És tan important sentir-se bé en un nou context de socialització, tan diferent a l’anterior... Junts, amb ganes, ho podem aconseguir.

Imatges: 

Morfeu, el Déu dels somnis segons la mitologia Grega. Extreta de: http://sobreleyendas.com/2008/04/03/morfeo-el-mito/ 

Portada del llibre La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca. Extreta de: http://articulo.mercadolibre.com.ar/MLA-441128102-la-vida-es-sueno-pedro-calderon-de-la-barca-_JM 

Nata·

Comparació del llibre Quiet amb la pe·lícula "Le chiavi di casa"

Aquesta és una part més del treball per a l'assignatura Educació Inclusiva, d'enguany. Vaig comparar el llibre Quiet, de Màrius Serra, amb la pel·lícula "Le chiavi di casa".

He triat comparar Quiet amb la pel·lícula “Le chiavi di casa”, dirigida per Gianni Amelio, a on Gianni (Kim Rossi) coneix el seu fill Paolo (Andrea Rossi), un adolescent de quinze anys que té una discapacitat física i mental des del moment del naixement.

A “Le chiavi di casa” es veu l’esforç i el procés d’un pare per adaptar-se a conviure amb el seu fill, des de l’avergonyiment, fins a la plena acceptació de les capacitats i limitacions d’aquest.

A més d’aquests dos personatges principals, n’apareix un altre que té un gran pes dins la pel·lícula: Nicole, mare d’una jove amb discapacitat. A partir de les seves intervencions, fa que Gianni vagi acceptant Paolo de cada cop més, i se l’estimi com a fill seu que és.

Nicole fa reflexionar Gianni amb frases com les següents:

- “Les miraba [a Gianni i a Paolo] y me decía <<Ese hombre se avergüenza>>”. En aquest moment Gianni reconeix que realment sent vergonya per les molèsties que pugui causar el seu fill, cosa que es pot relacionar amb el capítol de Quiet “Vergonya” (pàgina 95), a on no és Màrius qui senti vergonya, sinó la mestressa d’un restaurant genovès, incomodada per la presència del Llullu i perquè això pugui molestar els altres clients.

- “La doctora dice que el verdadero problema de algunos niños no es la enfermedad, sino los padres”, frase que es pot comparar amb Màrius Serra, que accepta el seu fill i les seves capacitats. Com que no vol deixar de viure una vida normal, viatja a diferents parts del món amb la seva família. Per a ell el seu fill no representa cap problema, i es veu que és un pare que no vol deixar de gaudir la vida amb la seva dona i els seus fills.

- “De vez en cuando, cuando veo a alguien que está mejor, y mi hija sufre, soy también envidiosa. Y no me avergüenzo”. Això es pot relacionar amb aquell “El-Llu-llu-mai-no-ho-fa-rà” del capítol “Córrer” (pàgina 48), a on Màrius veu que el seu fill mai no podrà córrer tal i com ho fa el seu nebot Oriol, i allò el frustra molt, fins al punt de plorar per primera vegada en anys.

- “Algunas veces ella me mira con ojos desesperados, y yo digo dentro de mí <<¿Por qué no se muere?>>. Amb aquesta afirmació veiem la desesperació d’una mare que veu que la seva filla pateix, i no sap què fer per millorar la seva situació, cosa que es pot comparat amb la impotència i frustració que senten els pares del Llullu quan veuen que els metges ni tan sols saben donar un diagnòstic d’allò que té el seu fill.

Ambdues obres mostren la realitat de les persones amb discapacitat i de les seves famílies, demostrant que el que s’ha de fer és fer un canvi de mentalitat i acceptar les diferències per dur la situació de la millor manera possible. 

Imatge: Gianni i Paolo. Treta de la web

http://thecinema.blogia.com/2006/103006-le-chiavi-di-casa-2004-gianni-amelio-las-llaves-de-casa.php

Nata·

Reflexions sobre Quiet, de Màrius Serra

I aquí teniu la meva reflexió sobre el llibre Quiet, de Màrius Serra, que s'engloba dins l'assignatura Educació Inclusiva, d'aquest 2n curs.

Quiet és un llibre que desprèn amor dels seus fulls. L’autor ha sabut plasmar en paraules el procés dels seus sentiments, i els seus relats destil·len l’estimació cap a un fill. Màrius Serra ens obre la porta dels seus sentiments més íntims, deixà l’ànima nua i ens mostra com se sent des del moment en què l’infant tot just té 5 setmanes de vida, fins que té 7 anys.

Deixa un missatge important, que és el de la lluita constant i el no rendir-se mai. Ell i la seva família són un exemple a seguir, de lluita i d’acceptació estoica de les possibilitats i limitacions d’un fill amb un nivell de discapacitat del 85%.

Aquest llibre, a part del missatge d’amor amb què m’ha deixat, m’ha ajudat, en termes de Màrius Serra, a “reeducar la mirada”, com va dir a una entrevista a TV3.

Fa un temps, quan veia una persona amb característiques semblants a les del Llullu, m’angoixava, perquè em preocupava pensar que aquestes persones mai no millorarien, i perquè pensava en el patiment de les seves famílies.

Ara, gràcies a l’assignatura d’Educació Inclusiva, i concretament a partir de la lectura de Quiet, la meva concepció i mirada envers aquestes persones ha canviat. Quan veig una persona amb discapacitat, tot d’una la meva ment evoca el llibre de Màrius Serra, i faig un somriure sincer i d’agraïment per comptar amb persones així entre nosaltres. A més, ara ja no penso en tot el que no poden fer, sinó en tot allò de què són capaços, i de la felicitat i coses

bones que poden aportar a les seves cases i a les aules.

Un fet que m’ha semblat rellevant, també, ha estat que Màrius cuida molt del seu fill; romp els rols masclistes que hi havia anys enrere, segons els quals la dona s’havia de dedicar a la cura dels fills, i més si aquests tenien alguna discapacitat.

Seguint amb la ruptura de concepcions antigues, cal destacar l’orgull que sent la família del Lluís per tenir-lo entre ells, un orgull que queda patent a episodis com el del capítol “Distinció” (pàgina 39), o el de la “targeta VIP” d’Eurodisney (capítol “Targeta VIP”, pàgina 137).

Per sort, es veu un gran contrast entre això, i les famílies del segle passat, que se sentien avergonyides per tenir un fill amb algun tipus de discapacitat, fins al punt de no treure’l de casa.

L’obra m’ha ensenyat que mai no ens hem de rendir, i que sempre hem d’encarar el futur amb ganes i motivació per ser cada dia una mica millors. També m’ha ensenyat que no ens hem de queixar tant, que ningú no és el centre del món, i que hi ha persones que ho poden estar passant pitjor que nosaltres.

Imatge: Màrius Serra amb el seu fill, el Llullu. Agafada de la pàgina web

http://www.perxertpassadespert.com/?tag=biografies&paged=2

Nata·

La sordesa infantil

http://ib3noticies.com/20110310_146018-la-sordesa-en-infants.html

Són diverses les causes de sordesa en els infants. Algunes d'aquestes poden ser en patiment fetal, la prematuritat i "complicacions" en una meningitis o en el xarampió.

Es pot saber si un fillet pateix sordesa a partir dels primers dies de vida del bebè. Aquest diagnòstic tant precoç és important per evitar que l'infant pateixi problemes en el seu desenvolupament social, emocional i cognitiu.

El diagnòstic es fa a través d’un examen audiomètric, especialment quan hi ha casos de sordesa a la família, quan la mare ha tingut rubèola durant l’embaràs, si l’infant ha patit meningitis després del naixement, o quan hi ha consanguinitat entre els progenitors.

Com podreu veure al vídeo, la sordesa es pot tractar a partir dels 6 mesos de vida del nen, i si es tracta des de tant prest, l'infant no patirà alteracions en el seu llenguatge (o en cas que les patís, aquestes no serien molt importants).

I, perquè la teràpia sigui el més eficaç possible, és important un diagnòstic a temps.

Per tant, com vam veure a la pel·lícula “Hoy empieza todo”, davant la sospita que un nen pateix sordesa, hem de proposar que se li facin les proves d’audiometria per comença a tractar-la el més prest possible.

Nata·