Sentint emocions

Hi ha paraules, o frases, que ens fan pensar. Posem-nos en situació:

Pensem en diumenge. Pensem en el camí de tornada a casa, dins el cotxe. Activitat espontània, ambient relaxat gràcies a la música. Arriba el moment d’explosió, en què esclat a riure sense poder aturar, i ho faig d’una manera tant natural, tant lliure, que ningú no podria imaginar el sac de cadenes que duc.

A través del retrovisor m’observa algú, sorprès, que quan veu que he acabat de riure i de sanglotar em diu “Vaja, sí que feia temps que no reies. Feia molt que no et veia riure tant sanament”.

Moment de shock. Té tanta raó... I el més trist de tot és que en el dia a dia no me’n adon. Estic tant cansada de tot, que no soc conscient que ni somriic. Però no és que me passi per alt el fet de somriure, sinó que jo mateixa not que em costa molt fer-ho. Em costa per falta d’il·lusió, per excés de preocupació, perquè no estic contenta.

I ja fa una temporada que va açò. Ja fa 6 mesos (que es diu prest) que arrosseg aquesta apatia i tristor. No m’agrada gens estar d’aquesta manera; és com que això no quadra amb la meva manera de ser. M’he vist desbordada per les circumstàncies, i quan anava traient el cap, altra vegada una galtada que m’enfonsava més que l’anterior. Encara no s’ha curat un cop, i ja n’hi ha un altre de nou, arribant així a una gran pallissa emocional que... segueix, roman en mi.

I arribats a aquest punt en què fins i tot la gent del teu voltant et diu que fa molt que no rius, et replanteges coses. Penses com fer per canviar, com aconseguir que les coses tornin a ser de color rosa. Et demanes “Quan arribarà la calma d’aquesta fotuda tempesta?”.

Perdoneu les expressions políticament incorrectes, però és que costa. Costa molt, perquè tens el teu sofriment interior, i a més et fa sentir malament que els altres passin pena per culpa teva.

“La pregunta del millón”: I SI SE M’OBLIDA RIURE?

Imatge: és una fotografia de mi mateixa, a la qual la mena d'embull dels meus cabells seria el remolí de coses que succeeixen. I a la part dreta de la imatge, si hom s'ho fixa, es veu un somriure. Allò que tenia i que pretenc recuperar.

Nata·

Pregnancy

Per a l'assignatura d'Educació Socioemocional, hem vist aquest vídeo, relacionat amb què aquesta educació emocional no comença a partir del naixement, sinó des del moment en què la dona queda embarassada.

(El vídeo té 2 parts. Aquesta és la primera)

"Pregnancy", embaràs en anglès. Segons la RAE, "Estado en el que se halla la hembra gestante". Però també diu "Impedimento, dificultad, obstáculo".

Fixem-nos en aquesta segona acepció, que tot i no fer referència a l'estat de gestació, sí que succeeix: una dona queda embarassada, i pot ser una alegria, o una dificultat.

Posem per cas mares que estan embarassades però que el pare del nadó les abandona (com ha dit anteriorment na Melissa). I posem a més que són joves, i que no tenen feina. I que no compten amb el recolzament de la seva família. Així doncs, tot i que la mare estigui contenta, d'alguna manera el fet d'esperar una criatura és una dificultat. Aquesta manca de recolzament és un impediment per a ser feliç, per estar emocionalment sana. Aquesta mare tal vegada se sentirà desprotegida, i en part amb sentiment de culpa en pensar que ella ha fet que els del seu voltant s'enfadin, com aquell que diu. I possiblement al principi tindrà alguna mena de rebuig cap al bebè, culpant-lo a ell del que li està succeint.

Però no ens posem en casos tant extrems. Pensem idò en una dona que està encinta en condicions "normals" (parella estable, família que la recolza, etc), que ho comunica a la feina i la despedeixen. Ja haurà tingut una dificultat: haurà perdut la feina. I a més es podrà sentir molt dolguda i disgustada perquè d'alguna manera estaran rebutjant el seu fill o filla, no l'estan acceptant ni abans de néixer. Òbviament, aquestes emocions tampoc no seran bones ni per ella ni pel seu fill.

Parlem ara del corticol, la hormona que provoca l'estrès. Al vídeo es diu que nivells elevats d'estrès poden "travessar" la placenta i influir l'infant tant en aquell moment com de cara al futur, provocant hiperactivitat o un baix coeficient intel·lectual. 

En sentir això, he pensant en els embarassos de la meva mare. L'embaràs del meu germà mitjà no va ser bo; estava molt nerviosa i estressada perquè la seva germana s'estava separant i ella l'havia acollit a ca nostra, anaven de judicis, tenien por del que pogués succeir... I això es tradueix en el que sempre li he sentit dir "En Lito era molt nerviós de petit, no podia estar quiet un moment i li havia de proposar jocs més tranquils. Clar, amb l'embaràs que vaig tenir...!".

Seguit d'això, apareix la frase de "No, i es petit també ho és ben mogut". Del petit tampoc no va tenir un bon embaràs. Problemes familiars, de nou. I un fet que va succeir quan ella estava de 8 mesos: sortíem de Mercadal, un cotxe no es va aturar, i hi va faltar ben poc per envestir la part del copilot, allà on estava asseguda la meva mare. En aquell moment, de l'adrenalina i l'estrès, es va sentir que la panxa se li posava molt rostida, i fins i tot va tenir una contracció ben forta.

En canvi, jo vaig ser la més tranquil·la, perquè l'embaràs també va ser molt tranquil. En paraules de na Matilde, "Cada dia em feia banys relaxants, en els quals m'acariciava la panxa i et deia que eres molt estimada, i que t'esperàvem amb els braços oberts tant es papà com jo. I dormia molt, me'n solia anar al llit a les 20h del fosquet".

Referent a això de l'estrès, Punset diu que els Governs haurien d'invertir més en aconseguir que les dones embarassades tinguessin una millor salut emocional. Però com? Què es pot fer per eliminar aquest estrés? I quina competència té el Govern en els casos en què l'estrès és produït per situacions familiars, per exemple? 

Imatge treta de la web: http://sentirmebien.com/tag/embarazo/

Nata·