Les funcions actancials d'Aladino

Fa un temps (no record exactament quant) vam haver d'analitzar les funcions actancials d'un conte. Aquest és l'anàlisi que en vaig fer jo. Esper que us serveixi d'ajuda.

“El término actante (y análisis actancial) ha sido utilizado en el análisis del  relato por A. J. Greimas. Para designar las funciones que pueden desarrollar los  personajes en la narrativa y en el teatro.

Este asunto ya fue analizado por Vladimir Propp. Este investigador, después de analizar un amplio muestrario de cuentos populares rusos, constató que en todo relato maravilloso existen unos elementos constantes, que son las funciones realizadas por los personajes en el desarrollo de la acción. El número de funciones no se corresponde, según él, con el de personajes: una misma función puede ser realizada por varios personajes, o un único personaje abarcar varias funciones.

[...]

En 1940 E. Souriau aplicó un estudio similar a obras de teatro, tratando de descubrir las «funciones dramáticas» que operan en el desarrollo de las situaciones dramáticas de una obra.

Partiendo de los estudios de Propp y Souriau, Greimas introduce los términos actante y modelo actancial. Distingue seis actantes posibles.”

Font consultada: http://urbinavolant.com/archivos/literat/actantes.pdf

Segons la tipologia actancial de Greimas, citada més amunt, he fet un anàlisi dels personatges que surten a aquesta versió del conte Aladino. D’aquesta manera, l’anàlisi dels actants d’aquest conte és el següent:

² El subjecte és Aladino, perquè és l’agent que fa avançar la narració, a més de ser el protagonista. El relat es centra en la seva recerca de l’objecte. El tancament dins la cova, la trobada de l’anell i de la llàntia, la intenció de casar-se amb la filla del sultà i després recuperar-la... Tota l’obra es centra en les accions que ell realitza, i per això és l’actant subjecte.

² L’objecte és allò que cerca i desitja el subjecte, el seu objectiu. Per tant, en un primer moment, l’objecte d’Aladino és arribar a casar-se amb la filla del sultà, i un cop ho ha fet i el bruixot l’hi pren, l’objecte de l’acció passa a ser recuperar la seva esposa, el palau i els seus béns.

² En aquest relat, hi ha dos destinadors, el geni de l’anell, i el geni de la llàntia, perquè són personatges que exerceixen una influència en les accions d’Aladino, el subjecte, i fan que el final del conte sigui un o in altre. Ajuden el subjecte perquè pugui realitzar el que es proposa (aconseguir la filla del sultà, i recuperar-la un cop li han robat).

² El destinatari és aquell actant que obté l’objecte, és el beneficiari de l’acció. Per tant, aquesta funció torna a correspondre a Aladino, degut a que ell mateix rep els beneficis o pèrdues de les accions que es van succeint. Ell és qui rep el benefici de casar-se amb la filla del sultà, però també és qui té la pèrdua quan el bruixot li la roba.

² L’actant ajudant és qui ajuda al subjecte a aconseguir l’objecte que s’ha proposat. Així doncs, l’ajudant d’Aladino són, un cop més, els dos genis, perquè l’ajuden a aconseguir tot el necessari per sortir de la cova, per aconseguir el vist i plau del sultà, per transportar-se al lloc a on el bruixot ha transportat el castell, i a recuperar-ho tot de nou.

² El bruixot, en el conte, és l’actant oponent. És qui posa totes les traves i dificultats al subjecte (Aladino) per a la consecució de l’objecte: primer el tanca dins la cova, i després li roba la dona i el palau.

Imatge: extreta de http://www.caratulas.info/peliculas/Aladino-y-la-lampara-maravillosa-cd-jpg-988.htm

He triat aquesta imatge perquè és la versió d'Aladino que jo sempre he vist. Mai he vist la versió Disney, sinó que a casa tenia aquesta. I la veritat és que m'ha duit bons records veure la imatge.

Nata·

Crònica d'una obra de titelles

Dijous dia 19 d’abril, pel capvespre, vam representar la nostra obra de titelles, “La flor de romanial”.

Aquell dia va ser de molts de nervis, tota l’estona pensant en el capvespre, i en com sortiria tot. Però inexplicablement, com més s’atracava l’hora de representar, més em tranquil·litzava (tot i que crec que la meva cara no deia el mateix).

A les 15h vam anar cap a l’institut a assajar, tot i que com que els nostres mestres no van ser puntuals, ho vam haver de fer sense poder provar els llums. Endevinau què ens va fallar quan vam fer la representació davant tots els nostres companys... Sí, bingo! EL LLUM.

Però bé, fent una valoració de tot el procés, cal dir que hem fet una feinada. I que tot i que ens intentéssim repartir una mica la feina entre totes, ha estat esgotador. Hem dedicat molt de temps a la preparació de l’obra de titelles, deixant de banda fins i tot algunes assignatures. 

I aquesta és la reflexió que en vam fer al treball:

"Des del primer moment en què ens van dir que ja podíem començar a triar rondalla, vam començar a cercar rondalles, però de ben prest vam tenir clar que faríem “La Flor de Romanial”, ja que una de nosaltres la coneixia des que era petita.

Ja a la primera setmana vam començar a recopilar versions de la història, que ha resultat un procés de recerca una mica complex.

Primerament, una companya (Lídia Pons) ens va deixar un llibre seu a on sortia la rondalla que nosaltres volíem fer, però vam veure que era una versió massa curta.

Després vam cercar la versió oral, la que el pare d’una de nosaltres contava, però a aquesta hi havia massa violència física (en Bernadet s’havia d’anar tallant membres del seu cos per poder alimentar a un corb, que era el personatge que nosaltres hem presentat com a àguila).

També vam contactar amb un antic mestre que havíem tingut a Educació Primària, que ens va passar una versió de la història publicada per l’Editorial Anaya. Teníem l’esperança de poder-la emprar, perquè els guions ja estaven fets, però com que hi havia massa actors i figurants, i es deixava parts de la història sense contar que crèiem importants, tampoc la vam emprar íntegrament, sinó que només la vam tenir en ment com a idea.

Per últim, vam cercar versions per Internet, i en vam trobar una a la pàgina lacenet.org bastant completa, feta com a narració.

A partir de tota aquesta recerca i les diverses recopilacions, finalment en vam fer la nostra versió, eliminant en un primer el personatge de la Reina, i el del germà mitja, que no tenien pes a la obra. També vam canviar el corb per l’àguila, i vam situar la obra a Menorca.

Pel que fa a la cançó que canta el flabiol, vam agafar la base melòdica que havíem escoltat de la font oral consultada, i hi vam posar la lletra que sortia totes les fonts orals, afegint-hi dues frases.

Alhora que anàvem construint el procés del guió, dibuixàvem i fèiem hipòtesis de com serien els decorats, de quina manera faríem les titelles, com les vestiríem... Un altre procés laboriós.

Després de molt de pensar, vam decidir que faríem dos decorats, un palau interior, i un arenal exterior. Pel que fa a les titelles, les vam fer amb “paper matxé”, i les vam vestir amb retalls de tela que teníem per casa, intentant fer algun detall a la seva indumentària.

Van ser molts de dies i hores de feina tant a casa com a la Sala d’Es Bot, perquè com hem esmentat, ha estat un procés ple de decisions, de canvis, i de dibuixar decorats enormes, de cosir, d’esperar i esperar que s’eixugués tota la pintura que havíem emprat...

A més, mentre aclaríem titelles i decorats, havíem d’aprendre’ns el guió de l’obra, perquè vam pensar que si simplement ho llegíssim, seria fàcil perdre’ns o embussar-nos amb una paraula, i la veu no es projectaria cap al públic, sinó cap al paper llegit. I no ens oblidem de pensar en la música! Que per sort una integrant del grup se’n va encarregar íntegrament, i així no havíem d’estar pendents de fer canvis de música i escenari les mateixes que teníem les titelles.

Finalment, quan vam tenir tot això enllestit, ens vam dedicar única i exclusivament a assajar,havent de sacrificar, fins i tot, les vacances de Pasqua per poder assajar dia rere dia el guió i aconseguir aprendre’l sencer de memòria.

Com a punt per reflexionar, cal dir que des de la perspectiva d’espectadors, mai hauríem pensat ni imaginat que rere només 10 minuts d’obra hi hagués tantíssima feina, i tant d’esforç com el que realment hi ha hagut.

I més si tenim en compte que mai havíem fet activitats d’aquesta tipologia i magnitud, que érem totalment inexpertes en la matèria, i que la feina que a la realitat correspon a diferents professionals, l’hem hagut de fer nosaltres mateixes.

Però ha estat una feina que ha valgut la pena, almenys per anar agafant experiència, i per saber totes una mica de tot, havent compartit diferents aprenentatges; ens hem ensenyat les unes a les altres, i hem anat aprenent de manera autodidacta."

Familiaritzant-nos amb la Sala d'es Bot, i amb el "Teatrillo"

Primers assajos, encara sense titelles

Fent d'arquitecta de Palau

Pinta que pinta el Palau del Rei de Menorca

 

Primers assajos, el Backstage

Ho sabíem que la cosa no acabaria bé... 

Vam haver d'intentar eixugar el decorat interior 

amb trossos de porexpan. Quin glamour!

Estesa al menjador de ca nostra pre-decorat exterior

Decorat exterior quasi acabat (encara 

faltàven els núvols), fet amb la tècnica de l'esponjat

Procés d'elaboració d'es "caparrots"

Tachán!! 

Un dels darrers assajos

Més backstage

D'esquerra a dreta: Pastor, Joanot, Rei, Bernadet

Vull agrair a les meves companyes (Estela, Maite i Lali) tota sa feinada que hem fet, i el temps que hi hem dedicat entre totes, quedant dia sí, dia també. Heu estat un suport moral molt fort en tot moment, fent-me "obrir de ment" i ajudant-me a veure les coses des de diferents punts de vista.

Gràcies també a na Patri, na Gloria i na Judit, amigues de sempre, que em van aguantar xerrant sempre de titelles durant aquelles xerradetes virtuals, i a ses converses a sa terrassa de "La Murada".

Per a totes vosaltres, "Un amigo es aquel que conoce todos tus defectos y a pesar de ello te quiere", i "Si tu trabajo no supone una diversión, trabaja lo indecible para divertirte".

Nata·