SESSIÓ 6 de Psicomotricitat

Acabam amb ses sessions de psicomotricitat... Sa 6a!

A aquesta 6a sessió el registre tornava a ser d’observació de les situacions de joc més significatives. Avui, a diferència de la setmana passada, en lloc d’anar-me movent al voltant de la sala, he optat per asseure’m a un banc des d’on pogués tenir una visió perifèrica de la sala, i així intervenir el menys possible en els jocs dels infants.

Els jocs que s’han dut a terme han estat molt semblants als de la sessió anterior: futbol, casetes, enterraments... Per tant, el registre de situacions de joc significatives és bastant semblant al de la sessió anterior.

Personalment, he viscut aquest últim dia d’observacions amb nostàlgia. Com ja he dit altres vegades, m’he sentit tant bé amb les mestres i amb els infants, que fa tristor haver-los de “deixar”.

Com a comiat, hem anat totes les observadores amb una cinta i una ploma al cap, com els indis. Des del primer moment en què els nens ens han vist, ha semblat que es posaven molt contents i il·lusionats, com si estiguessin satisfets pel fet que nosaltres ens haguem adaptat a la seva “cultura d’aula”.

Durant tota la sessió d’observació hem anat amb aquest complement posat, i les mestres ens han cedit una part del final de la classe de psicomotricitat per asseure’ns amb ells i donar-los els detalls que teníem preparats: una carta per a la classe en general, i una per a cadascun d’ells, amb la finalitat que els seus pares sàpiguen qui són les “mestres de psico”, com ells ens diuen.

També els hem regalat un atrapa – somnis per a la classe, i els hem explicat per a què servia. Aquest últim detall tenia un indi, i de cada fil amb plomes penjava una foto de cadascuna de les observadores amb els coixins de psicomotricitat.

Ells ens han obsequiat sessió rere sessió; han estat els nostres mestres i hem après d’ells, amb els seus somriures, amb els seus intents d’incloure’ns en el que feien, donant-nos conversa... En definitiva, SENT COM SON ELLS, els infants.

I de les intervencions de les mestres també n’hem après molt. Ara sabem com és una sessió de psicomotricitat, o al menys com la fan al CEIP Insp. Doctor Comas. Hem tingut unes mestres que tenen molt clar quin és el seu rol: un model de psicomotricista que acompanya, i de tutora del grup que només intervé quan hi ha un conflicte. Tot un luxe!


Imatges: així mos passejèvem p'es carrer i per dins s'escola! + atrapa-somnis "tunejat" amb ses nostres fotos

Nata·

SESSIÓ 5 de Psicomotricitat

I... Amb tots vostès, sa reflexió de sa sessió 5, amb foto de sa representació que es fillets van fer i tot!


A la sessió d’avui, hem emprat un registre diferent dels que havíem emprat a sessions anteriors. En aquest cas es tractava de recollir les seqüències de joc més significatives. La principal dificultat que m’he trobat amb aquest registre ha estat el fet d’intentar destriar el que era significatiu del que no ho era. És a dir, que el fet que un joc sigui més significatiu que un altre és molt subjectiu, de manera que segons com es miri, pot ser tot molt significatiu, o pot no ser-ho gens.

A més, si ho comparem amb la sessió anterior, a aquella hi va haver més situacions significatives, com quan a un infant li va caure una dent a la sala de psicomotricitat. Per tant, sense voler, he tingut la tendència a comparar mentalment les dues sessions, i a aquesta 5a observació no hi trobava moltes coses que poguessin ser tant significatives com ho van ser per mi els esdeveniments que van succeir a la sessió 4.

En ser un registre nou per mi, he tornat a tenir una mica de “por”, ja que ho volia fer tot bé. És a dir, sabia que havia d’estar molt pendent de tot el que feien els infants, i volia intentar recollir el que fos més significatiu, de manera que anava amunt i avall per la sala, tot intentant no perdre’m res d’important.

Vull remarcar el tipus de representació que s’ha fet avui. No l’he volgut incloure dins el quadre de moments de joc més significatius, perquè he cregut que no és un moment de joc pròpiament dit, sinó que es tracta del moment de representació.

El que s’ha fet ha estat el següent: la psicomotricista ha dit a tot el grup que avui, amb plastilina, cadascun faria un coixí de la sala de psicomotricitat, per posar-lo després damunt un banc i fer la torre de coixins a escala reduïda. Un cop l’han fet, cada infant compara el coixí de plastilina amb el coixí real.

És molt curiós veure la manya que tots ells tenen!

Per últim, crec que és important ressaltar el contacte que cerquen els infants amb nosaltres. És a dir, sempre n’hi ha algun que ve cap a on som nosaltres, les observadores, a fer-nos algun comentari, o ens cerquen amb la mirada. Penso que ells ens senten com a una part més del grup, així com nosaltres –o almenys jo – els sento com una part més de la meva vida. La veritat és que resulta molt complicat no apreciar a infants com aquests, perquè ells mateixos es fan estimar.

SESSIÓ 3 de Psicomotricitat

Fa molt molt de temps, allà pel llunyà dia 2 de maig de 2012, vam anar a fer la tercera sessió de psicomotricitat al CEIP Dr Inspector Comas. Com sempre, vet aquí la reflexió:

Amb la 3a sessió, canviem d’infant i de manera de fer feina pel que fa a les observacions. Ara ens hem hagut de fixar en un dels paràmetres psicomotrius per fer-ne una descripció objectiva en relació al paràmetre triat, i una interpretació d’allò observat.

En el meu cas, el paràmetre triat ha estat “El subjecte en relació amb els altres”. Sincerament, com que tenia una mica de por a allò desconegut, mirant el bloc de teoria, i fixant-me en què s’havia d’observar amb cada paràmetre, vaig decidir observar aquest, perquè creia que em seria més fàcil aquest que no pas un altre.

No sabíem a quin infant observaríem a aquesta 3a sessió, ja que ho fem per ordre de llista dels alumnes, per no embullar-nos, i el que hem fet ha estat triar un paràmetre a l’atzar, sense saber a quin fillet/a observaríem. De cara a un futur com a mestres, crec que seria millor fixar-nos en un paràmetre que creiem que cal revisar respecte d’algun nen/a, i no fer-ho “a les cegues”, com ho hem fet nosaltres (per decisió pròpia, tot s’ha de dir). Però tot i això, penso que he encertat molt observant el paràmetre de “El subjecte en relació amb els altres” focalitzant la meva mirada en la filleta en què ho he fet. La veritat és que a sessions anteriors ja havia notat alguna coseta respecte de la seva manera de relacionar-se amb els companys, i amb aquesta observació ho he acabat de veure, i he perfilat alguns detalls que en altres ocasions no havia reparat.

M’he sorprès del caràcter passiu i de seguidora que té la filleta, però alhora és en ocasions independent i refusa la companyia d’altres, pel que crec que encara necessitaria unes quantes observacions més d’aquesta filleta per quedar-me satisfeta, tot descobrint si el que fa és per inseguretat, perquè el seu caràcter és així, etc.

Pel que fa al registre d’observació en si, no m’ha costat diferenciar entre el que veig i el que penso, perquè és un exercici que ja havíem fet el quadrimestre anterior, i perquè a la classe de Desenvolupament Psicomotor hem fet alguns exercicis d’aquest tipus per entrenar la tècnica de discernir entre el que observem, i les interpretacions que en fem derivar, de vegades inconscientment. Considero que no ha estat una tasca difícil anar prenent nota del que succeïa; el que ha estat una mica més difícil ha estat desxifrar allò que havia escrit.

Quant a les mestres, n’Aroa, la psicomotricista, ens ha tornat a sorprendre. En el moment de representació, ha donat un full DIN-A3 a cada dos infants, perquè el compartíssim. Justament el que havíem explicat a classe a la sessió del dilluns, quan vam observar un gran paper amb dibuixos realitzats per alumnes de la nostra mestra.

Incidint en aquest moment, i volent fer una crítica constructiva cap a la psicomotricista, crec que no havia d’haver posat juntes en parella a na I. i a n’A., perquè sempre estan juntes. Penso que aquest moment de representació hauria estat idoni perquè es separessin una mica l’una de l’altra, i perquè aquella que té menys iniciativa, aprengués a estar amb altres companys. M’hauria agradat observar aquest moment, si hagués succeït, pel simple fet de veure si hauria canviat o no el comportament de na I.

Nata·

A l'abordatge de les pors

Dimarts dia 19 de març, a la classe de Desenvolupament Psicomotor vam estar parlant de les pors, i na Pilar, la mestra, ens va fer dibuixar una de les nostres pors, i posar-la en comú.

Per la meva part, jo vaig dibuixar un pallasso, la meva por de sempre. 

Aquell mateix dia, en arribar a casa vaig escriure açò al fòrum de l'assignatura:

Fa gairebé una horeta que he arribat a casa, i dins el cotxe pensava en la meva por als pallassos, i en com va començar.

La meva por als pallassos, com ja he dit, va començar quan jo tenia uns 3 anys i el meu cosí em va posar la pel·lícula "Los payasos asesinos", i la cosa va anar in crescendo amb la pel·lícula "IT".

He estat investigant per Internet una mica, per curiositat, i he trobat que la pel·lícula en realitat es diu "Los payasos asesinos del espacio exterior" i que es va fer l'any 1988. Aquí en teniu l'enllaç del tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=u3HfEb-_Z2w). Al minut 0:39 es veu el pallasso amb cabell verd que sempre imagin. 

En veure el tràiler ara, em fan mal rotllo, però no em fan por, perquè es ben veu que són ninots. Idò bé, la imatge que m'havia quedat gravada era la de pallassos de forma humana, el típic home que es disfressa d'això.

Investigant també dins el meu "jo", he pensat en allò que he dit de "l'olor de pallasso". Després de veure la pel·lícula, quan anava pel carrer de vespre i sentia olor de fum d'una xemeneia , deia que "hi ha olor de pallasso", i m'agafava por perquè pensava que me n'hauria de sortir un (posteriorment això s'ha estès a totes les situacions a on hi hagi foscor).

I després de la parrafada ve el meu gran descobriment: I PER QUÈ L'OLOR A XEMENEIA? Quina relació hi ha? (Redoble de tambors) A la pel·lícula, com a tota bona peli de por, les accions solen transcórrer pel vespre, i no pot faltar un carrer fosc a on hi ha com un fum o una boira que no saps d'on ve. 

FUM... FUM... EUREKA! En veure el fum que sortia de les xemeneies, ho relacionava amb la boira de la pel·lícula, i en sentir l'olor de llenya cremada a la xemeneia, la denominava "olor a pallasso".

Au, fins aquí el meu gran descobriment sobre mi mateixa. Me sent com una vertadera psicòloga, indagant en el meu subconscient!

* Cal fer menció al que va fer na Pilar en acabar el moment de parlar sobre les pors: va dir que ens guardéssim els dibuixos, i jo li vaig demanar si podia tirar al fems el meu, perquè no el volia conservar. Llavors, ella em va dir que se'l guardaria, i que en acabar el curs en 
tornariem a xerrar.

He de dir que des d'aquell moment m'intent fer una auto-teràpia. I jo mateixa veig que vaig progressant. En un principi, no hauria pogut veure un pallasso perquè el pànic s'hauria apoderat de mi; i ara ja puc veure imatges sense angoixarme gaire. 

Quant als moments crítics de la meva por, que succeeixen pels vespres mentre vaig pel passadís de camí cap a la meva habitació, al principi em costava bastant, i m'havia d'ajudar de frases com "No passa res. No et sortirà ningú de cap lloc.", i de tècniques com respirar acompassadament, o cantar mentalment una cançó. 

Poc a poc el moment d'anar a la meva habitació ha anat millorant, i hi va haver moments en què pensava "Estic tant enfadada, nerviosa i estressada, que si em surt un pallasso li pegaré tal castanya que el deixaré de tort de tort". I actualment, ja rares vegades hi pens. Me n'he adonat ara, mentre escrivia això, que ja no hi pens en pallassos abans d'anar a dormir. Crec que és per falta de temps, o perquè tenc preocupacions més grosses que no pas un pallasso. En aquest moment torn a pensar que faria quelcom semblant a "Mira, pallasso. Sé que m'intentes fer por, i em sembla bé. Però si no t'importa, tenc moltes coses al cap, i moltes preocupacions més severes que no pas tu i el teu ganivet. Au, guarda'l que encara et faràs mal". Sí senyor, indiferència.

Estaré fent bé el procés?

Imatge: "Prohibido tener miedo", un lema que m'ha agradat. Extreta de: http://www.territoriocreativo.es/etc/2011/01/los-5-miedos-mas-comunes-en-los-social-media-y-como-enfocarlos.html/prohibido-tener-miedo

Nata·

SESSIÓ 2 de Psicomotricitat

Toc, toc... Arrib tard, ho sé. Però a mi sempre m'han dit que "Lo bueno se hace esperar", i que "Més val tard que mai". Per tant, aquí teniu la meva reflexió sobre la segona sessió d'observació de la pràctica psicomotriu al CEIP Doctor Comas:

Dimecres 18 d’abril vam anar a fer la segona sessió de psicomotricitat al CEIP Doctor Comas. I aquesta vegada ja es va notar que no érem novelles.

Es va notar la diferència amb l’a passada sessió; ja sabíem a on anàvem, i sabíem quin era el nostre objectiu: mesurar el màxim de coixins i matalassos possibles per intentar tenir l’inventari de material aclarit abans que la tribu de la classe dels indis arribés.

I ho vam aconseguir entre totes quatre, de manera que mentre unes mesuraven i anaven anotant les mides dels coixins, les altres en feien fotos. D’aquesta manera, quan la classe dels alumnes de 5 anys van arribar, nosaltres ja ho teníem tot mesurat.

A aquesta segona sessió, a més de prendre les mides dels coixins per poder fer l’inventari, havíem de registrar tots els moviments que fes l’infant que ja havíem observat a la sessió anterior. Sabia que no seria una feina fàcil, de manera que el que vaig fer va ser enregistrar-ho de manera narrativa, per després marcar damunt el plànol els moviments.

El primer en què vaig pensar quan van començar la part de joc sensoriomotriu va ser “Repetirà l’infant les conductes i els moviments que va fer la sessió anterior?”. I la veritat és que generalment sí que va repetir el que havia fet a l’altra sessió, afegint algunes variants com la construcció d’una casa.

Un cop més, em vaig sentir acollida, i vaig veure que, tot i que els infants saben que venim a observar-los, ja se’ls veu més còmodes amb nosaltres. Fins i tot, un nen al principi només em va veure a mi, i em va demanar “Però que no éreu 4 mestres? A on són les altres?”.

El que sí que em va sorprendre va ser que una nena que a la sessió anterior estava molt pendent de nosaltres i passava molt davant el lloc a on observàvem, aquesta vegada quan va veure que jo m’atracava a on ella era, em va dir “I tu per què ens mires?”. Evidentment, no anava a intervenir en el que ella i les seves companyes feien, però ja va semblar com que li molestés que jo fos per allà.

En resum, i tornant al mateix, diré que a nivell personal vaig anar molt més tranquil·la i confiada a aquesta sessió, perquè sabia que me’n podria sortir, i perquè el fet de ser la segona vegada que teníem contacte amb l’escola em donava seguretat.

Nata·

Entrevista a Bernard Acouturier

Fa un parell de setmanes, na Pilar ens va pasar una entrevista a Bernard Acouturier, feta per l’Equip d’Atenció Primerenca de Menorca durant les Jornades d’Educació Infantil duites a terme l’any passat aquí, a Menorca.

Vet aquí la meva reflexió:

El que més m'ha sorprès del que diu Acouturier (més que res perquè al principi no ho entenia) és això de que els pares se l'han d'imaginar perquè ell pugui dir que no.

És a dir, que si els pares es creen una imatge del seu fill, llavors aquest quan vagi creixent podrà confirmar o desmentir les hipòtesis que els seus pares s'havien fet sobre ell. En canvi, si no se l'imaginen, com que la imatge d'ell no estarà creada, no podrà confirmar ni desmentir res, perquè no hi haurà una imatge base respecte de la qual assemblar-s'hi o no.

Crec que quan una parella espera un fill/a, és inevitable crear-se una imatge del nadó, com a mínim sobre el seu aspecte físic (serà roig? com tindrà els ulls? s'assemblarà al seu pare?). Però crec que s'ha de fer "de manera sana". Per mi, aquesta "manera sana" són els inevitables dubtes que tenen els pares, i que es formulen en forma de preguntes, intentant imaginar-se com serà aquella criatura.

Per contra, el que no considero "pensaments sans" són aquells que imposen, els pensaments d'aquells pares que decideixen que el seu fill jugarà a futbol, tocarà el violí, serà voluntari a una associació benèfica, i estudiarà bioquímica quan tengui 18 anys. Des del meu punt de vista, aquesta imatge tant estricta i ferma l'únic que podria ser és una manera dels pares de suplir les seves carències, que el seu fill faci tot allò que ells no van poder fer. I no s'estaran respectant els desitjos i preferències del fill/a.

També tenim aquells futurs pares que, per por a convertir-se en l'exemple de "pensaments no-sans", fan un gran esforç per no crear-se cap imatge del seu fill per no condicionar-lo, cosa que tampoc és positiuu, ja que com més s'ha pensat un infant, més té ell mateix l'oportunitat de pensar-se.

Així doncs, crec que "La virtud está en el término medio", en trobar un equilibri, i no caure en cap dels dos extrems, ni el de l'excés, ni el del defecte.

Imatge: Bernard Acouturier. Extreta de: http://www.menorca.info/menorca/441508/educador/infantil/respetar/espacio/padres

Nata·

SESSIÓ 1 de Psicomotricitat

El passat dimecres 28 de març vam anar a fer la primera observació de la pràctica psicomotriu al CEIP Doctor Comas, d’Alaior. Aquesta és la meva reflexió sobre la sessió:

Ho he passat molt bé a aquesta sessió. Mai havia vist una sessió de psicomotricitat, i veure clarament quines estratègies empra la psicomotricista per dur a terme el ritual d’entrada, el moment de sortida, i el moment de joc lliure, m’ha sorprès. Per fi he pogut relacionar la teoria amb la pràctica, i veure com es fa a la realitat, m’ha ajudat a comprendre-ho millor.

M’he sentit molt ben tractada i ben acollida per tots els mestres del CEIP Doctor Comas que hem vist en arribar a l’escola, i també per la directora, na Maria Jesús.

Tant na Mari, la tutora de la classe dels indis (E.I. 5 anys), com n’Aroa, la mestra que fa de psicomotricista, ens han fet partícips de tot el procés des que es preparen a classe per anar a la sala, fins que acaben.

Així doncs, aquest procés crec que ja va començar a partir del moment en què van explicar als fillets que 4 “mestres” els anirien a veure com feien “psico”, i ha continuat de manera que ens han permès esperar els nens i nenes a la seva classe, i acompanyar-los fins a la sala de psicomotricitat, a on ens han posat un banc per nosaltres a la rotllana, s’han presentat, etc.

Durant la sessió, les mestres han parlat amb nosaltres, sempre amb un tractament molt proper, demanant-nos de què consta el nostre treball, i ens han explicat que quan elles estudiaven no tenien la sort d’anar a fer observacions d’aquest tipus. D’elles m’ha sorprès que ens fessin partícips de tots els moments, perquè no hi estic acostumada, i perquè m’imaginava que nosaltres els observaríem des de la llunyania, que seríem simples observadores no participants. Tot i que nosaltres només hem participat verbalment dient el nostre nom i el que ens agradava fer, el simple fet de poder estar asseguda amb ells, ja ha significat molt per mi.

I no en parlem de, en el moment en què s’havia acabat la sessió i partien cap a classe, un dels nens ens ha donat les gràcies per haver estat avui amb ells. Són tant agraïts!

Pel que fa al treball de l’assignatura, com que hem arribat sobre les 11 a l’escola, durant la mitja hora de pati que tenen hem mesurat la sala i el terreny de joc. Al principi estava una mica desconcertada perquè no sabia per on començar, però després he pensat que no calia posar-me nerviosa, i que si no teníem temps per fer l’inventari de material, ja ho farem a la propera sessió.

Ens han dit que el proper dimecres 4 d’abril no faran psicomotricitat, perquè fan activitats diferents com a cloenda del trimestre. Això fa endarrerir, encara més, la feina que hem de fer, i per tant ens plantem a dia 18 d’abril per fer la 2a sessió.

Nata·

Quins materials posarem a la sala de "psico"?

Investigant sobre els materials que ha de tenir una sala de psicomotricitat, a una web he trobat açò:

“El objetivo de la Sala de Psicomotricidad es estimular el juego simbólico e instrumental para potenciar la funciones cognitivas necesarias para el aprendizaje. 

Esta sala con los materiales adecuados, es la herramienta que le posibilita a los niños y niñas moverse y experimentar las posibilidades y límites de su propio cuerpo”

A més, a aquesta web diu que una sala de psicomotricitat ha de comptar, entre d’altres, amb teles, coixins, peluixos, cordes, matalassos de plàstic, pilotes, un mirall gran i, atenció... AROS.

Com diu el fragment de text que us he penjat més amunt, el material ha de ser adequat als infants, a la seva edat i a l’etapa evolutiva a la qual es trobin.

Així doncs, considero que qualsevol material, mentre compleixi amb uns mínims de seguretat perquè no es puguin fer mal, i sigui idònia per a l’edat, pot ser adequat.

És a dir, que no els posaria un “balón medicinal” d’aquells que són com a de ferro, a infants de 3 ó 4 anys, perquè per començar, a l’hora d’agafar-lo els podria costar fer tanta força, i a més que si els caigués a sobre, es podrien fer mal.

Anant a l’altre extrem, amb les pilotes molletes i suaus, crec que aquestes poden ser adequades per a infants de 0-3 per jugar, però alhora ho poden ser per als més grans.

En qüestió de materials, els mestres hem de jugar molt amb la “Zona de Desenvolupament Potencial” que ens deia Vigotski: hem de plantejar materials adequats a l’edat i a les possibilitats dels nostres alumnes, trobant el terme mitjà entre el que l’infant pot fer i el que pot arribar a fer. Així, per exemple materials més enfocats per a l’exploració de tacte, molt adequats per a edats més primerenques, arribaran a avorrir als alumnes que ja són més grans i tenen més possibilitats d’acció.

Pel que fa als aros, i com ja vaig dir a classe, aquests poden ser perfectament a una sala de psicomotricitat, i poden ser molt útils per explorar qüestions d’equilibri, de control espaial...

Tot material ofereix totes les possibilitats de joc que el nen i la seva imaginació li donin. Per tant, crec que el mestre ha de proposar els materials a la sala de psicomotricitat, brindant-los als alumnes, però sense fer un circuït, perquè amb els circuïts ja els estem induint a fer unes coses o altres.

Quant als coixins amb formes de cub, triangle, etc, aquests estan folrats del que solem anomenar "escai", un material higiènic, però alhora fred. Na Pilar (la nostra mestra) ens va explicar que hi ha una escoleta a Ciutadella a on els coivins estan folrats amb tela.

És clar que la tela pot tenir àcars, però si es té cura de la seva neteja, els podrem emprar sense problema, i a més, no resultaran un material tant fred.

Per acabar, vull fer referència a les dimensions i proporció dels esmentats coixins amb formes geomètriques. Normalment solen tenir proporcions molt ben calculades per aconseguir un equilibri i poder-los apilar. Però depenent del que el mestre vulgui aconseguir, aquests podrien no estar proporcionats, i jugar amb el desequilibri per crear un conflicte cognitiu i que els alumnes haguessin de cercar estratègies per fer que la pila no caigués. 

Informació i imatge tretes de les següents webs: 
http://www.dinosaurio.com/maestros/las-salas-psicomotricidad.asp
http://cphmazar.educa.aragon.es/psic_rel/psicorel.html

Nata·