"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

divendres, 17 de febrer de 2012

El retorn de na Nata

Bon... moment del dia en què estigueu llegint això.
Després d’un llarguíssim parèntesi sense actualitzar el bloc, i encoratjada pels mestres, torn a escriure aquí.
La meva idea era fer una passadeta a principi de curs per fer una mica de reflexió sobre el curs passat, però entre vessa que me feia, i la feinada que hem tingut... No hi ha hagut peu. Així que, si ningú té cap inconvenient, reenganx el rol de blogger fent una reflexió del primer any de carrera.

Principis d’octubre de l’any 2010. Primer curs d’Educació Infantil, centre nou (ja sóc a la universitat), companys nous, mestres nous.
Just a la primera setmana de classe ens "donen canya" amb els treballs en grup, dient-nos que per al seminari de la pròxima setmana ja n’hem de tenir fet un, amb 30 entrevistes a majors de 50 anys, sobre l’educació del seu temps. OH DESASTRE!! En vols de corregudes per planificar els grups, per  fer-los per zones i d’acord amb la zona geogràfica a la qual vivim... Ja comencen els nervis. Ja veiem molta feina que sembla que no s’ha d’acabar. Però al final, treball aclarit i presentat. Fem un bon alè, però, ai, que açò no s’acaba aquí!
Aquesta assignatura, Pensament i Contextos Educatius Contemporanis, ens duu de cap, i ens fa anar de bòlid. Tenim 4 seminaris, a 3 d’ells haurem de presentar dos treballs per grup, i al darrer seminari haurem de presentar el treball final de l’assignatura. Estrès, estrès i més estrès en veure que ens ve just el temps per fer aquests treballs, que les vacances de Nadal no ens bastaran, que tenim molt de temari i, una cosa que crec que cap mestre sap... TENIM MÉS ASSIGNATURES A MÉS D’AQUESTA.

Comentem amb el tutor que açò no és el Pla Bolonya, sinó que el que s’està fent és comprimir tota la feina d’assignatures anuals, a només 3 ó 4 mesos.
Ell trasllada les nostres queixes als mestres, però ningú no canvia ni una mica de la seva metodologia.

La qüestió és que entre cançoner, examen de flauta, fonètica, Montessori, i altres herbes, acabem el primer quadrimestre del primer curs, esgotadíssims, i amb l’esperança que el segon quadrimestre sigui una micona més lleuger.

Il·lusos... El segon quadrimestre comença amb força, sense descans, en un non stop. Tenim assignatures noves que són més feixugues que la del quadrimestre passat.
Per a Sociologia, hem d’ampliar els grups de treball, de 3 persones que érem abans, a 6 que n’hem de ser ara. “Oh desastre com aquest, ara que ho teníem bé!”, pensem.
Per sort, en el nostre cas, hem topat amb bones companyes, que són molt feineres, i amb qui semblà que anirà bé la cosa.
Tornem a estar enfeinades des del primer moment: 4 ó 5 treballs de Sociologia, un estudi sociològic a fer, 3 llibres a llegir de Models Educatius, més treballs, més feina, més més més més. AAAAAAAAAAAAAAAH!!! Farem un tro!
Però res, ningú no trona, i s’acaba el curs “satisfactòriament”, am unes ulleres (ojeras, en castellà) que just semblen coves, i quasi sense adonar-nos-en.

Incògnites de cara a l’any que ve: hi haurà més feina? Seran les assignatures més pràctiques i amb una mica més de relació amb el dia a dia de les escoles? Ja que enguany només hem fet dues pràctiques amb fillets “de ver”, anirem a més centres escolars? 


Nata·

1 comentari: