"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dilluns, 25 de juny de 2012

SESSIÓ 5 de Psicomotricitat

I... Amb tots vostès, sa reflexió de sa sessió 5, amb foto de sa representació que es fillets van fer i tot!


A la sessió d’avui, hem emprat un registre diferent dels que havíem emprat a sessions anteriors. En aquest cas es tractava de recollir les seqüències de joc més significatives. La principal dificultat que m’he trobat amb aquest registre ha estat el fet d’intentar destriar el que era significatiu del que no ho era. És a dir, que el fet que un joc sigui més significatiu que un altre és molt subjectiu, de manera que segons com es miri, pot ser tot molt significatiu, o pot no ser-ho gens.
A més, si ho comparem amb la sessió anterior, a aquella hi va haver més situacions significatives, com quan a un infant li va caure una dent a la sala de psicomotricitat. Per tant, sense voler, he tingut la tendència a comparar mentalment les dues sessions, i a aquesta 5a observació no hi trobava moltes coses que poguessin ser tant significatives com ho van ser per mi els esdeveniments que van succeir a la sessió 4.

En ser un registre nou per mi, he tornat a tenir una mica de “por”, ja que ho volia fer tot bé. És a dir, sabia que havia d’estar molt pendent de tot el que feien els infants, i volia intentar recollir el que fos més significatiu, de manera que anava amunt i avall per la sala, tot intentant no perdre’m res d’important.


Vull remarcar el tipus de representació que s’ha fet avui. No l’he volgut incloure dins el quadre de moments de joc més significatius, perquè he cregut que no és un moment de joc pròpiament dit, sinó que es tracta del moment de representació.
El que s’ha fet ha estat el següent: la psicomotricista ha dit a tot el grup que avui, amb plastilina, cadascun faria un coixí de la sala de psicomotricitat, per posar-lo després damunt un banc i fer la torre de coixins a escala reduïda. Un cop l’han fet, cada infant compara el coixí de plastilina amb el coixí real.
És molt curiós veure la manya que tots ells tenen!



Per últim, crec que és important ressaltar el contacte que cerquen els infants amb nosaltres. És a dir, sempre n’hi ha algun que ve cap a on som nosaltres, les observadores, a fer-nos algun comentari, o ens cerquen amb la mirada. Penso que ells ens senten com a una part més del grup, així com nosaltres –o almenys jo – els sento com una part més de la meva vida. La veritat és que resulta molt complicat no apreciar a infants com aquests, perquè ells mateixos es fan estimar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada