"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dilluns, 25 de juny de 2012

SESSIÓ 4 de Psicomotricitat


Ep! Quant de temps sense actualitzar!
Sa veritat és que es nostre culte retut a Santa UIB no ens deixa gaire temps. Gràcies si podem dormir un mínim de 4 horetes es vespre...

Dit açò, vull recordar que dimecres dia 9 de maig (sí, fa quasi 2 mesos) vam fer la 4a sessió de Psicomotricitat, i aquesta és la reflexió que en vaig fer:

Aquesta 4a sessió m’ha passat molt ràpid. Suposo que és perquè ja sé què és el que he de fer, perquè això d’anotar “què veig” i “que pens” ja ho vam fer a la setmana anterior. La feina d’avui també m’ha resultat una mica més fàcil perquè no estava nerviosa ni insegura pensant si ho faré bé o no. Tot el contrari: he confiat en mi mateixa i he pensat que ho faria el millor que pogués, de manera que m’he sentit molt més relaxada, i gaudint de la sessió.

Així doncs, he anat a gaudir de la sessió, i la veritat és que així ho he fet, en gran part gràcies als infants, que són els que transmeten la seva alegria i energia. Especialment amb el joc de futbol que han fet avui, m’he sentit molt inclosa amb el grup, perquè els infants per celebrar un gol sempre venien a on érem nosaltres observant, i sobretot n’hi havia un d’ells que interactuava molt amb nosaltres. Per tot això, avui m’ha resultat més complicat que mai el fet de no intervenir. Són nens que s’han obert tant i ens han acollit tan bé, que ja els sento com a “meus”, en el sentit que els tinc molt d’afecte.

Han succeït diferents anècdotes –llàstima que el registre anecdòtic no fos avui- que m’han fet riure, i sentir-me bé:
¨      N’A. m’ha demanat “Mestra, a que tu ens estàs mirant com nosaltres juguem a futbol?”. En aquest cas he somrigut i he alçat les espatlles, com si li estigués tornant la pregunta a ell, tot per no intervenir.
La paraula “mestra”, amb tot el seu gran poder i pes, i dita per un infant, m’ha resultat quelcom desconegut, però que a la vegada m’ha fet sentir aquelles papallones a l’estómac com d’enamorament, però de la meva futura professió. Me n’he adonat que estudiem i estudiem, però no tots som conscients que algun dia tindrem un A. que ens vingui a dir “mestra”.
¨      El mateix infant, n’A., en acabar la sessió, m’ha dit “Mira, mira, toca’m el front, com està de suat. Això és perquè he jugat molt”.
En aquest cas, i per no fer-li un lleig al nen, m’he involucrat, li he tocat el front i li he dit “Ui! Sí que és ver que està ben suat!”. M’hauria sentit molt malament si no hagués fet cas a aquell infant, que venia amb tota la il·lusió cap a mi perquè li toqués el front.
¨      A en G. li ha caigut una dent! I m’ha sorprès molt la manera en què això s’ha viscut a la classe; se m’ha esgarrifat la pell i tot de l’emoció! El procés ha estat el següent: a en G. li ha caigut la dent, i ha anat a mostrar-ho a la tutora. Llavors ella, amb un gran somriure l’ha abraçat ben fort, i li ha dit “Què bé, G.!”. En aquest moment la mestra ha cridat a tota la classe en general perquè l’escoltessin i, amb molta il·lusió ha dit que a en G. li havia caigut una dent. Llavors tots s’han posat a aplaudir, observadores incloses, i els nens s’han acostat a on hi havia en G., que lluïa un somriure “a mitges”, perquè li faltaven les dents, però que estava content.

Pel que fa al tipus de registre, he de dir que va molt bé fer dos dies amb el mateix, perquè la segona vegada que el fem, ja sabem què hem de fer. Hi ha hagut un problema tècnic, i és que la meva càmera ha decidit deixar de funcionar (no és que li faltés bateria, sinó que definitivament ha dit “prou”). Per tant, he hagut de fer les fotografies amb el telèfon mòbil, i una companya que duia càmera me l’ha deixat una estona; per això no tenia gaires fotos entre les que triar.

He de dir sobre el paràmetre, que m’ha estat una mica complicat parlar de la relació que té l’infant amb si mateix, perquè és un paràmetre una mica complex, i no sabia prou com plasmar-lo, fins que finalment he decidit fer-ne la reflexió que hi ha més amunt.
Hi ha hagut parts del paràmetre en què estava dubtosa, ja que sabia què havia fet l’infant, però no sabia exactament com ho havia de denominar per seguir correctament la terminologia que proposa el Bloc Temàtic 5 de l’assignatura.



Com a paraules finals sobre aquesta sessió, he de dir que avui he vist que anar a fer les sessions ja no és “Ostres, quina vessa haver d’anar a l’escola, i haver d’estar allà prenent notes durant dues hores”, sinó que és “Què bé! Avui ja és dimecres i veuré als fillets/es de la Classe dels Indis! A veure quina cosa nova fan”.
A més, ja veig el profit que té la psicomotricitat a l’escola, i quin és el sentit que nosaltres ho estem aprenent: si els mestres no aprenen coses sobre psicomotricitat, difícilment podran dur a terme una pràctica psicomotriu adequada a les escoles.


Nata· 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada