"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dilluns, 2 de juliol de 2012

Fent balanç del succeït

Ahir, tres dies després d'haver acabat el curs, en vaig fer el balanç. El teniu a la vostra mercè:

La lluna m'observa. Jo sóc a un lloc diferent de l'habitual. Una habitació, sí. La meva, sí. Però d'un altre lloc.
Des d'aquí, amb el llum apagat, l'únic que il·lumina aquesta habitació diferent és la pantalla de l'ordinador. N'estic tipa d'ell, però encara hi he d'estar pendent per diversos motius que em cremen per dins, però que he d'aguantar tant si em ve de gust, com si no.

Estúpidament connectada a Internet, observo coses que treuen de mi la meva pitjor part. És una llàstima, ja que considero estar de vacances a un petit gran paradís, i jo mateixa m'ho faig malbé. Tot gràcies a una nova tecnologia que se'ns ha fet indispensable en els dies que ens ocupen.

Faig balanç del curs que fa qüestió de 3 dies vaig deixar enrere, el meu 2n curs de carrera. Una carrera que està resultant qualsevol cosa excepte fàcil. Un segon any en el qual les coses, en lloc d'anar a millor, han empitjorat.
Jo creia que la universitat no podia ser pitjor, però sí que ho ha estat. Jo pensava en una universitat utòpica en què els esforços que la gent posa en les seves feines es veuen recompensats, com a mínim, amb notes satisfactòries. Però no. Veig que no hauria de pensar i creure tant.
 En aquest segon any he vist i sofert en les meves pròpies carns que, si alguna cosa pot anar a pitjor, efectivament hi anirà.

Arrencava el curs el mes d'octubre, amb la il·lusió posada en aprendre, amb l'esperança que aquest curs fos més lleuger que l'anterior. Poc després -realment molt més poc del que m'hauria agradat a mi- veia que la cosa no era com jo pensava. Poc a poc vaig anar veient com tot al meu pas s'anava torcent: molta feina, poc estar a casa, estar farta abans d'arribar a la meitat de quadrimestre... I per si fos poc, malalties, hospitalitzacions diverses i catàstrofes dins el meu propi món, el món que només poques persones i jo formem, com un cercle que de sobte s'ha vist trencat, i es va perdent rapidíssim, sense que ningú el pugui aturar.

Així doncs, en pensar en el primer quadrimestre, les paraules que em vénen a la ment són: AMOR, DESAMOR, TRISTOR, SHOCK, DESESPERACIÓ i FRED (tant climatològic com fredor de cor).

Començava el segon quadrimestre i ja estàvem als tres primers mesos del 2012 que, lluny de fer millorar el succeït a les acaballes del 2011, ho feien empitjorar.
Aconseguiré algun dia llevar-me tots els pesars que arrossega el meu cor? Aconseguiré seguir endavant? Aconseguiré tornar a somriure?
A estones si, a estones no. Cal dir que el segon quadrimestre ha estat feixuc, ja que el nivell de feina s'ha multiplicat per una gran xifra. Però tot i això, he intentat dur la situació el millor possible, sempre intentant somriure, per no angoixar les persones del meu voltant, tot i que morís per dins, cremada, desesperada, arrassada.
Per sort, hi ha persones que ens acompanyen en el nostre camí, i que fan que tot s'alleugereixi, que sempre et brinden el seu recolzament incondicional, ja estiguin físicament al teu costat, com si són lluny, fora de la nostra petita illa.

Els últims dies de tanda d'exàmens han estat mals de dur, fins i tot amb problemes de salut causats per un últim examen, per tot el que he anat arrossegant durant aquest curs. Per indignació, per cansament, per sentir-me enganada a mans d'un sistema universitari asquerós, totalment mancat d'objectivitat, i més que injust.

Què em queda? Saber que no hauré d'anar a classe durant l'estiu, sinó que seré jo la mestra. Em queda pensar que arribaré a alçar el cap, que acabaré sortint del tot d'aquesta cadena d'infortunis. Que l'any que ve començaré pràctiques. Que tot sortirà com desitjo.
Això em queda. I espero amb totes les meves forces que res no em defraudi.


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada