"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dimecres, 22 d’agost de 2012

És l'hora de fer una pausa


“¡Ah de la vida!... ¿Nadie me responde?
[...]
Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto;
soy un fue, y un será y un es cansado.”

Això deia en Francisco de Quevedo fa uns quants segles. No sé quina sensació us causa a vosaltres en llegir-ho, però a mi em ve la idea d’aquell “carpe diem” i del “tempus fugit” que els nostres professors de castellà intentaven fer-nos aprendre. Quevedo, des del meu punt de vista, parla de la fugacitat de la vida en aquests versos, de la rapidesa del temps. Sempre recordaré aquest fragment del seu poema, i aquesta vegada l’empraré com a “ganxo” introductori per al tema del temps, quelcom tan important en els nostres dies, i que tan malament enfoquem.

En les línies que segueixen, enfoco el tema del temps a partir de la nova filosofia temporal que es recull al llibre Elogi de l’Educació Lenta, de Joan Domènech. El vam llegir per a l’assignatura “Estratègies d’Intervenció Educativa a la Primera Infància”, i crec que és un llibre que tota persona hauria de llegir per adonar-se’n que avui en dia estem molt equivocats en la nostra manera de tractar la vessant del temps.

El temps… El temps és allò que, d’ençà els humans inventàrem rellotges creiem que controlem, però que realment ens controla a nosaltres, ens atrapa.
Vivim en la era del fast, a on tot allò que és ràpid triomfa: llevataques ràpid, rentadores amb programes ràpids, menjar precuinat, nens que aprenen abans que els altres... I tot un “VA, VA, VA, VINGA QUE FEM TARD” constant que ens empresona dia rere dia.

Realment hauríem de ser tots capaços d’aturar-nos, de frenar-nos a nosaltres mateixos, obligant-nos a donar temps per a les coses, per a la vida. Temps per observar com fan les persones diferents coses, temps per quedar-nos emmirallats d’alguna persona fent quelcom tant senzill com somriure, o veure de quin color són els ulls de les persones. Pregunteu-vos: quant de temps fa que converso amb alguna persona i ni tan sols em fixo en quin color tenen els seus ulls? Quant de temps fa que no vaig pel carrer i alço el cap per mirar el color del cel i els seus núvols?

Segurament, tot i que alguns ho vulgueu negar, deu fer bastant de temps. I per què? Doncs perquè estem atrapats en la voràgine del temps, d’omplir tots els racons del dia amb activitats “importants”. Per als adults, despertar-se, anar a fer feina, la mitja hora del berenar, l’hora i poc del dinar, i torna partir cap a la feina. Per als estudiants, la universitat i res més que la universitat.
Per als infants, l’escola i activitats extraescolars a les quals els seus pares apunten per tenir els fills més llestos i millors del món, que sàpiguen tennis, piano i cantonès.


Ei, adults, de què anem? Amb quin dret ens creiem per atapeir les hores dels nens a la nostra semblança? Ja des de ben petits comencem amb “Sí, li dono el menjar ara, perquè així després dormirà les hores que necessito per poder netejar bla bla bla”. Tranquil·la mare, no et preocupis de si el teu fill en aquell moment no tenia gana; mentre tu puguis aclarir les teves coses, tant és que no respectis el seu ritme.
Quan van a l’escola, sovint es passen cinc hores a l’escola, més les dues hores al menjador, i les hores d’activitats extraescolars, per després arribar a casa, fer els deures a tota pastilla i ràpid cap a la dutxa per poder sopar ja amb el pijama posat i ser empaquetat de seguida al llit.

Només d’escriure-ho, ja estressa, i suposo que llegir-ho també ho deu fer.

De ver, pares... Tanta nosa us fan els vostres fills, que ni tan sols els voleu tenir un momentet amb vosaltres? O sent més suau, tant poc aprecieu tot el que ells us poden ensenyar del seu dia a dia en les seves vides? Estan començant a viure, estan vivint moments que no tornaran mai més, i dels quals possiblement no recordaran res en ser adults com vosaltres. Tant complicat és asseure’s i escoltar-los atentament? Quedaríeu meravellats de les coses que els infants ens poden ensenyar, de les seves maneres tant curioses d’expressar-se, de tota la dolçor que transmeten quan veuen que són escoltats, i per tant apreciats i estimats, tant pels seus pares com per tots els adults que els rodegen.

Els nostres nens i nenes saben com viure, ells tenen la clau! I quina és aquesta? Doncs fàcil: ells viuen connectats amb sí mateixos, viuen en funció dels seus propis ritmes biològics, sense deixar-se endur pel ritme frenètic al qual ens obliga a anar la societat. Per aprendre alguna cosa, no els importa si han de trigar mitja hora o tres hores; per a ells el temps no importa. Tant els és jugar un quart d’hora, com hora i mitja; en aquells moments són feliços i no ho deixen escapar per res del món (a no ser que aparegui un adult enfurismat que els faci aturar per anar a karate o a futbol).


Hem d’aprendre d’ells, donar-nos un respir a nosaltres mateixos, cercar algun moment en el dia per dedicar-lo a no fer res, un altre per dedicar-lo a escoltar als nostres familiars, que ben segur agrairan la nostra escolta, i un altre per reflexionar sobre el canvi cap a millor que estem fent a partir d’aquest nou enfocament, de la nova manera de viure la vida.

En el dia a dia cal prioritzar, i si no tot es pot fer, doncs ja ho farem demà! Estem en uns moments en què la nostra esperança de vida és de més de 80 anys. Per tant, no val la excusa del “no tinc temps”. Teniu unes quantes dècades per fer tot el que no es pugui fer avui. En canvi, els petits moments que he citat més amunt, i que poden semblar innecessaris o “tonteries”, només tindran un valor si els comencem a dur a terme ara. Només avui podràs escoltar com la teva mare et conta per què està contenta o preocupada; si avui no li fas cas, ni l’altre ni l’altre, arribarà per no contar-t’ho. Només avui podràs veure les primeres passes i escoltar les primeres paraules del teu fill/a, o el seu primer dia a l’escola.


 Imatges extretes de:



Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada