"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dijous, 10 de gener de 2013

Els somnis poden ser molt reals


Text dedicat a na Bea, n'Elena i na Sandra, tres joves fantàstiques.

Avui m’he despert decidida a explicar-vos el que he somiat. Ha estat un somni tan real i tan carregat de sentiments, que crec que val la pena recollir-lo aquí.

La meva història comença a la ciutat de Vigo:

(Natalia, al carrer) - ¿Qué autobús es éste, señor?
(Senyor) – Es el número diez, el último que sale hoy.

(Natalia, dins l’autobús, agafa el telèfon. A l’altra banda, na Bea, una coneguda que estudia allà.)
N: ¡Hola Bea! Estoy en Vigo, en el autobús número 10. ¿Sabes si con éste puedo llegar a tu casa?
B: ¿Qué Natalia? ¿La de Menorca? ¿Estás en Vigo? Sí, sí, con ése puedes llegar hasta mi casa. Yo te esperaré fuera.

Després de ser dins l’autobús, camí de casa de na Bea, arribava al meu destí, a on ella m’esperava. M’acompanyava fins a casa seva, una casa que compartia amb la seva cussa Rula i dos joves més, un al·lot i una al·lota.

La qüestió és que jo, en aquell lloc estrany, enfora de casa, i sense tenir ofici ni benefici, em sentia malament, desemparada, pensant en què estava fent d’okupa en una casa que no era la meva, i que tampoc no podia pagar.
En canvi ella, al meu somni, m’acollia des del primer moment, i tot i que jo hagués arribat a aquella ciutat precipitadament, feia que casa seva fos també casa meva, i em sentís una mica més acollida.

Amb aquest somni, penso en dues joves més que conec: n’Elena i na Sandra. N’Elena, procedent de Puerto DE Vega, l’any passat va partir a fer una temporada fora d’Espanya, a Bèlgica, per fer una mica de feina. Na Sandra, valenciana ella, aquesta setmana ha partit cap a Alemanya per cercar un futur.
Com es devien / deuen sentir elles, lluny de casa i de la família? Les hauran acollit com es mereixen? Espero, i desitjo, que així sigui.

Tot això em fa pensar també en la necessitat d’acollir els nostres alumnes a les aules, de dur a terme una Educació Inclusiva, ja sigui amb infants que tenen Necessitats Educatives Especials, o amb aquells nens que són nouvinguts, que són a un lloc que no és casa seva, amb costums diferents a les seves.

Crec que sempre he tingut un caràcter de voler acollir als demés. Jo era la típica nena, juntament amb altres, que quan venia algú nou a classe (teníem molts de nouvinguts a l’escola que jo anava), intentava atracar-me a aquesta persona, perquè no estigués sola, fes amics nous.

A més d’aquest caràcter, amb assignatures com Educació Inclusiva, o Trastorns del Desenvolupament, se’ns ha sensibilitzat amb el tema de la inclusió de tots a la mateixa aula.
I avui, amb el somni que he tingut, recordant els sentiments que tenia d’estar fora de lloc i sentir-me desemparada, crec que encara he vist més aquesta necessitat.

És tan important sentir-se bé en un nou context de socialització, tan diferent a l’anterior... Junts, amb ganes, ho podem aconseguir.

Imatges: 
Morfeu, el Déu dels somnis segons la mitologia Grega. Extreta de: http://sobreleyendas.com/2008/04/03/morfeo-el-mito/ 
Portada del llibre La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca. Extreta de: http://articulo.mercadolibre.com.ar/MLA-441128102-la-vida-es-sueno-pedro-calderon-de-la-barca-_JM 


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada