A punt d'acabar un quadrimestre, fem balanç

A principis de curs, el mes d’octubre, vam fer una reflexió sobre un document de Pilar Benejam per a l’assignatura Estratègies d’Intervenció Educativa (II).

Aquests dies, la nostra mestra ens ha dit:

“Torneu llegir a nivell individual el que vau escriure fa setmanes, penseu amb el que heu après aquests mesos, no sols en aquesta assignatura, el bagatge que aneu adquirint, tot allò que us motiva i us emociona al pensar en arribar a SER MESTRES.”

I aquesta és la meva reflexió:

Avui, a dia 13 de gener, fa 3 mesos i 2 dies que vaig publicar la meva primera reflexió. L’he revisada, i me n’he adonat que vaig reflexionar sobre el contingut formal del document.

Aquest diumenge de gener, però, vull reflexionar sobre tot el meu procés fins a dia d’avui. Us ho explicaré amb guions, perquè es tracta de temes diferents, i farà més bon llegir.

APRENENTATGES ACADÈMICS

-        He après a ser més rigorosa a l’hora de presentar documents escrits, en aspectes com citar bé, o ser més formal per escriure documents.

-        Enguany ens han fet realitzar moltes unitats didàctiques, i les que hem fet, al manco en el meu cas, s’han fet pensant en el futur, en tenir una classe amb infants, i que aquesta feina realitzada ara servís per aplicar-la amb aquest grup.

Això no vol dir que les feines realitzades en altres cursos no es poguessin aplicar a aules, sinó que crec que ara començo a tenir plena consciència del què faig, a ser conscient que realment arribarà un dia en què tindrem alumnes nostres als quals ensenyar.

-        M’agradaria que hi hagués un llibre amb la fórmula màgica sobre com fer de mestre, però com que no existeix, em conformaria amb què existissin més llibres com el de Mi escuela sabe a naranja, per poder veure com mestres amb certa experiència duen a terme el seu dia a dia dins les aules, i al menys poder tenir alguns exemples verídics, per no sentir-nos tan desemparats.

-        Com a crítica a les assignatures, vull dir que si ja em semblava que es realitzava poca part pràctica, aquest quadrimestre encara m’ho sembla més: 5 assignatures, amb els seus corresponents treballs - 0 vegades de visitar una escola, encara que sigui per fer-hi una pràctica; és trist, la veritat. Perquè sembla que el que fem no serveix per a res, com si no tingués vertaderes aplicacions pràctiques.

APRENENTATGES COM A PERSONA

-        Vaig començar el curs amb el ferm propòsit de convertir-me en millor persona. La meva intenció era deixar enrere aquell “enanito gruñón” i intentar viure en positiu. Si bé és cert que he anat fent passes per deixar enrere tanta queixa, encara em queda un llarg camí per recórrer, com aquell que diu, tot just acabo de creuar la cinta de sortida en aquesta cursa.

-        Intento parlar en positiu i donar gràcies per tot. Un exemple d’aquest parlar en positiu és “Jo sé que avui tu estaràs molt content, es ver que sí?” en lloc del “No vull que estiguis enrabiat”.

L’acció de donar gràcies intento fer-la contínuament, per adonar-me de les coses bones que tinc a la meva vida, i de convertir en aprenentatges bons aquelles que no em semblen bones. Per exemple, fa setmanes vaig estar a un pam de ser arrollada per un cotxe, però vaig sortir il·lesa. El meu pensament en aquell moment? “Gràcies perquè estic bé, gràcies per la bona sort que tinc”.

-        Me n’he adonat que he après a esperar, a donar als infants aquest temps que sempre ens diuen que necessiten. Per sort, puc practicar a casa cada dia, i la veritat és que pensava que em seria una tasca molt complicada, però l’any passat ja vaig intentar començar a fer-ho, i durant tot aquest any també m’he obligat, per dir-ho d’alguna manera, a tenir més paciència amb els que m’envolten i a saber esperar.

El resultat d’això és que, per a la meva sorpresa, sé esperar i donar a l’infant el seu temps, i que en el cas en què faig frissar un infant me’n adono, i penso “Atura, atura!”.

-        Ara, en aquesta època, torno a estar amb aquells dubtes de “ho sabré fer bé quan sigui mestra?”, però no em preocupen aquestes inseguretats, perquè sé que són passatgeres, i provocades per l’estrès d’haver d’entregar treballs i d’haver de fer exàmens. La reflexió que jo mateixa em faig és: ho faràs bé, segur. Quan sigui el moment, sabràs com actuar.

-        No m’agrada que ens facin ser competitius. És inevitable ser-ho, perquè ens juguem tots una nota, però crec que si precisament som nosaltres els que hem de promoure valors com compartir, o l’aprenentatge cooperatiu, des de la universitat també se’ns hauria d’ensenyar a ser així.

És complicat aconseguir-ho des del moment en què a totes les assignatures ens juguem una nota numèrica, però crec que amb iniciatives com el fet d’haver de penjar els nostres treballs per a què els nostres companys els puguin estudiar (com és el cas d’aquesta assignatura, o de l’assignatura de Trastorns del Desenvolupament) és un bon començament.

-        Què és el que realment em motiva a seguir endavant? Pensar que ensenyaré infants. Ensenyar és la meva passió i vocació, i ensenyar infants, acompanyar-los en el seu creixement com a persona, encara m’apassiona més. És tan gratificant veure com, tots junts, anem aprenent els uns dels altres i anem creixent...

Els infants em donen lliçons de vida, i estar amb ells és el que més m’omple. Hi ha persones que m’han dit “Veus una criatura i se t’il·lumina el rostre”, o “Parlant sobre educació amb tu es veu les ganes que tens de ser mestre”, i és cert.

Ser mestra és el que més vull en aquesta vida, envoltada d’infants em sento una persona plena, i desitjo que arribi dia 18 de febrer per poder començar aquesta aventura, per poder iniciar cada dia amb l’enorme il·lusió de caminar junts cap al futur.

Conclusió que trec de tot el meu procés: “quien algo quiere, algo le cuesta”. Per voler millorar, primer ens hem d’adonar de quina és la nostra problemàtica, què és el que volem canviar a millor. Llavors, un cop identificat això, és la nostra tasca ser conscients de tot el que fem, autoanalitzar-nos, i tenir MOLTA MOLTA MOLTA voluntat de canviar. Per experiència, diré que no és una tasca fàcil, perquè quan te’n adones de totes les coses que podries millorar, al principi és com una muntanya, però si es treballa amb un mateix amb constància, dia sí i dia també, arriba un punt en què totes aquelles coses que al principi havies de fer molt conscientment, surten soles. 

Imatges: són unes magnífiques nines de fieltro, fetes a mà per http://palopita.blogspot.com.es/p/munepitas.html 

  

Nata·