Lóczy, escoltar els infants

Aquesta és la feina que vaig fer l'any passat, a primer, per a l'assignatura Models Educatius en la Primera Infància.

És una feina referida al llibre Lóczy, escoltar els infants (Judit Falk). I va lligada amb la feina referida al llibre Com escoltar els infants? (David Altimir).

Al llibre es pot observar una perspectiva espontaneïsta.

Aquesta perspectiva està basada en la pedagogia d’Emmi Pikler, que va fundar l’any 1946 La Casa dels Nens del carrer Lóczy. La  institució va acollir nens i nenes menors de 6 anys que estaven separats dels seus pares per certs motius socials, i tenia la “filosofia” que el centre no és un lloc de pas, sinó que allà es prepara l’infant perquè l’acolliment posterior tingui sentit i l’infant pugui tenir unes bones relacions amb la seva “nova” família.

AUTONOMIA

S’ha de valorar l’autonomia com la capacitat de ser responsable dels seus actes sense la necessitat que un adult hi intervingui directament. De totes maneres, no s’ha de confondre l’autonomia amb la indiferència per part de l’adult. Aquest és relativament a prop de l’infant, però sense destorbar la seva activitat, i observant-lo des d’una certa llunyania, de manera que l’infant sap que l’adult és a prop seu per a qualsevol cosa que necessiti, però mentrestant pot realitzar activitats autònomament.

Pel que fa al joc, no se li ha d’imposar cap element ni cap manera de jugar, és a dir, que ell jugui amb el que vulgui i de la manera que vulgui.

L’adult pot estimular l’infant sense imposar-li res amb un entorn ric, amb diversitat de materials, i respectant el seu. Ha de trobar el moment idoni per intervenir, de manera que el nen no se senti fracassat, sinó ajudat.

LES RELACIONS AFECTIVES i LA CONTINUÏTAT

S’ha d’aconseguir que les relacions afectives tinguin una continuïtat, una estabilitat. Amb aquesta estabilitat, s’ajuda l’infant a crear una seguretat afectiva.

També hi ha d’haver una continuïtat pel que fa a les persones que l’envolten al centre; sinó, haurà passat per tantes mans que no sabrà diferenciar entre persones conegudes i desconegudes. A més, sense una continuïtat, la persona que té cura dels infants no els coneix prou bé, i no els pot donar una atenció personalitzada, i en aquestes condicions, l’infant es converteix en una càrrega per a l’adult.

Perquè l’infant criat en institucions tingui una seguretat afectiva, l’educadora s’ha de fer càrrec de 6 a 8 alumnes, com a màxim, per poder ocupar-se’n d’una manera personal i individualitzada. Ha d’estar convençuda que pot dedicar el temps suficient a un infant mentre els altres juguen autònomament.

L’ATENCIÓ

Per mitjà de l’atenció s’aconsegueix una activitat comuna compartida. L’adult i infant estan atents l’un de l’altre, i es comuniquen sense necessitat de parlar. L’adult interpreta correctament els senyals de l’infant i realitza l’acció esperada per aquest. Per tant, l’infant veu que el que ell ha comunicat s’ha realitzat amb èxit i, alhora, aquest èxit reforça la conducta duta a terme per l’infant.

Aquesta comunicació entre ambdós fa que es desenvolupi la seva relació afectiva, però també és fruit de l’empatia i de la bona relació entre infant i adult.

ELS MOVIMENTS

S’han de realitzar moviments harmònics i suaus amb l’infant. Si som bruscos, l’infant desconfiarà de nosaltres i es sentirà desatès i pensarà que tenim una actitud d’indiferència vers ell. Amb la brusquedat, només s’aconseguirà que les estones passades amb l’adult esdevinguin una font d’experiències desagradables.

Els moviments mecànics, sovint bruscs, fan que no hi hagi relacions afectives entre l’infant i l’adult, i s’impedeix que l’infant es pugui preparar per allò que li succeirà.

Amb una cooperació entre els dos, l’educadora inicia uns moviments que són continuats per l’infant. Però perquè això succeeixi, l’educadora s’ha d’adaptar al ritme d’aquest.

SOCIALITZACIÓ I NORMES

Al si de la família, l’infant realitza la seva socialització primària, que li servirà de base per a la socialització secundària, realitzada en societat. Per tant, a casa se li han de posar regles i límits que ha de complir, perquè després es pugui adaptar a les normes que tenen els diferents grups socials en què l’infant s’anirà desenvolupant al llarg de la seva vida.

Però s’ha d’establir una jerarquia de regles: no totes les normes tenen la mateixa prioritat, i el nen ha de saber quina complir primer. N’hi ha de tres tipus: les que no s’han de discutir, sinó que s’han d’executar, generalment lligades a un perill; les relacionades amb hàbits com el bany o el menjar; i les que no són regles pròpiament dites, sinó que l’infant va sent conscient d’elles mentre es va desenvolupant i va actuant amb la societat.

ACTIVITATS DIRIGIDES

Les activitats dirigides són aquelles en les que s’ensenya alguna cosa als infants, s’intenta ampliar els seus coneixements.

N’hi ha de diferents tipus, com la conversa o la descripció d’imatges, però aquestes activitats no donen la possibilitat d’adquirir experiències. Només poden ser efectives en el cas que l’infant ja tingui un coneixement previ sobre el tema del que s’està conversant, o sobre la imatge que està veient.

Quant a les activitats de manipulació, aquestes tampoc són gaire positives, perquè sovint l’adult l’ajuda “massa”, és a dir, que quasi li fa tota la feina. Això succeeix perquè aquestes activitats són per a tots els infants en general; no estan adaptades al desenvolupament de cadascú, i per tant, l’infant no les pot realitzar sol. Com que se li posen unes finalitats que per sí mateix no pot assolir, necessita l’ajuda de l’adult, cosa que augmenta la seva dependència i fa minvar la seva autonomia.

Succeeix el mateix amb el desenvolupament motor de l’infant. Aquest s’ha de respectar, i posar-li metes assolibles. Quan vegi que no s’adapten les exigències a ell i al seu grau de maduresa, pot pensar que es refusa la seva persona sencera.


Imatge: és la portada del llibre, i s'ha tret de 
http://www.eleconomista.es/evasion/libros/libro/228004/Loczy-escoltar-els-infants

Nata·