"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

divendres, 24 de febrer de 2012

Comparació del llibre Quiet amb la pe·lícula "Le chiavi di casa"

Aquesta és una part més del treball per a l'assignatura Educació Inclusiva, d'enguany. Vaig comparar el llibre Quiet, de Màrius Serra, amb la pel·lícula "Le chiavi di casa".

He triat comparar Quiet amb la pel·lícula “Le chiavi di casa”, dirigida per Gianni Amelio, a on Gianni (Kim Rossi) coneix el seu fill Paolo (Andrea Rossi), un adolescent de quinze anys que té una discapacitat física i mental des del moment del naixement.
A “Le chiavi di casa” es veu l’esforç i el procés d’un pare per adaptar-se a conviure amb el seu fill, des de l’avergonyiment, fins a la plena acceptació de les capacitats i limitacions d’aquest.

A més d’aquests dos personatges principals, n’apareix un altre que té un gran pes dins la pel·lícula: Nicole, mare d’una jove amb discapacitat. A partir de les seves intervencions, fa que Gianni vagi acceptant Paolo de cada cop més, i se l’estimi com a fill seu que és.

Nicole fa reflexionar Gianni amb frases com les següents:
- “Les miraba [a Gianni i a Paolo] y me decía <<Ese hombre se avergüenza>>”. En aquest moment Gianni reconeix que realment sent vergonya per les molèsties que pugui causar el seu fill, cosa que es pot relacionar amb el capítol de Quiet “Vergonya” (pàgina 95), a on no és Màrius qui senti vergonya, sinó la mestressa d’un restaurant genovès, incomodada per la presència del Llullu i perquè això pugui molestar els altres clients.
- “La doctora dice que el verdadero problema de algunos niños no es la enfermedad, sino los padres”, frase que es pot comparar amb Màrius Serra, que accepta el seu fill i les seves capacitats. Com que no vol deixar de viure una vida normal, viatja a diferents parts del món amb la seva família. Per a ell el seu fill no representa cap problema, i es veu que és un pare que no vol deixar de gaudir la vida amb la seva dona i els seus fills.
- “De vez en cuando, cuando veo a alguien que está mejor, y mi hija sufre, soy también envidiosa. Y no me avergüenzo”. Això es pot relacionar amb aquell “El-Llu-llu-mai-no-ho-fa-rà” del capítol “Córrer” (pàgina 48), a on Màrius veu que el seu fill mai no podrà córrer tal i com ho fa el seu nebot Oriol, i allò el frustra molt, fins al punt de plorar per primera vegada en anys.
- “Algunas veces ella me mira con ojos desesperados, y yo digo dentro de mí <<¿Por qué no se muere?>>. Amb aquesta afirmació veiem la desesperació d’una mare que veu que la seva filla pateix, i no sap què fer per millorar la seva situació, cosa que es pot comparat amb la impotència i frustració que senten els pares del Llullu quan veuen que els metges ni tan sols saben donar un diagnòstic d’allò que té el seu fill.



Ambdues obres mostren la realitat de les persones amb discapacitat i de les seves famílies, demostrant que el que s’ha de fer és fer un canvi de mentalitat i acceptar les diferències per dur la situació de la millor manera possible. 

Imatge: Gianni i Paolo. Treta de la web


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada