"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

divendres, 24 de febrer del 2012

Reflexions sobre Quiet, de Màrius Serra

I aquí teniu la meva reflexió sobre el llibre Quiet, de Màrius Serra, que s'engloba dins l'assignatura Educació Inclusiva, d'aquest 2n curs.

Quiet és un llibre que desprèn amor dels seus fulls. L’autor ha sabut plasmar en paraules el procés dels seus sentiments, i els seus relats destil·len l’estimació cap a un fill. Màrius Serra ens obre la porta dels seus sentiments més íntims, deixà l’ànima nua i ens mostra com se sent des del moment en què l’infant tot just té 5 setmanes de vida, fins que té 7 anys.

Deixa un missatge important, que és el de la lluita constant i el no rendir-se mai. Ell i la seva família són un exemple a seguir, de lluita i d’acceptació estoica de les possibilitats i limitacions d’un fill amb un nivell de discapacitat del 85%.

Aquest llibre, a part del missatge d’amor amb què m’ha deixat, m’ha ajudat, en termes de Màrius Serra, a “reeducar la mirada”, com va dir a una entrevista a TV3.



Fa un temps, quan veia una persona amb característiques semblants a les del Llullu, m’angoixava, perquè em preocupava pensar que aquestes persones mai no millorarien, i perquè pensava en el patiment de les seves famílies.
Ara, gràcies a l’assignatura d’Educació Inclusiva, i concretament a partir de la lectura de Quiet, la meva concepció i mirada envers aquestes persones ha canviat. Quan veig una persona amb discapacitat, tot d’una la meva ment evoca el llibre de Màrius Serra, i faig un somriure sincer i d’agraïment per comptar amb persones així entre nosaltres. A més, ara ja no penso en tot el que no poden fer, sinó en tot allò de què són capaços, i de la felicitat i coses
bones que poden aportar a les seves cases i a les aules.

Un fet que m’ha semblat rellevant, també, ha estat que Màrius cuida molt del seu fill; romp els rols masclistes que hi havia anys enrere, segons els quals la dona s’havia de dedicar a la cura dels fills, i més si aquests tenien alguna discapacitat.

Seguint amb la ruptura de concepcions antigues, cal destacar l’orgull que sent la família del Lluís per tenir-lo entre ells, un orgull que queda patent a episodis com el del capítol “Distinció” (pàgina 39), o el de la “targeta VIP” d’Eurodisney (capítol “Targeta VIP”, pàgina 137).
Per sort, es veu un gran contrast entre això, i les famílies del segle passat, que se sentien avergonyides per tenir un fill amb algun tipus de discapacitat, fins al punt de no treure’l de casa.

L’obra m’ha ensenyat que mai no ens hem de rendir, i que sempre hem d’encarar el futur amb ganes i motivació per ser cada dia una mica millors. També m’ha ensenyat que no ens hem de queixar tant, que ningú no és el centre del món, i que hi ha persones que ho poden estar passant pitjor que nosaltres.


Imatge: Màrius Serra amb el seu fill, el Llullu. Agafada de la pàgina web


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada