Crònica d'una obra de titelles

Dijous dia 19 d’abril, pel capvespre, vam representar la nostra obra de titelles, “La flor de romanial”.

Aquell dia va ser de molts de nervis, tota l’estona pensant en el capvespre, i en com sortiria tot. Però inexplicablement, com més s’atracava l’hora de representar, més em tranquil·litzava (tot i que crec que la meva cara no deia el mateix).

A les 15h vam anar cap a l’institut a assajar, tot i que com que els nostres mestres no van ser puntuals, ho vam haver de fer sense poder provar els llums. Endevinau què ens va fallar quan vam fer la representació davant tots els nostres companys... Sí, bingo! EL LLUM.

Però bé, fent una valoració de tot el procés, cal dir que hem fet una feinada. I que tot i que ens intentéssim repartir una mica la feina entre totes, ha estat esgotador. Hem dedicat molt de temps a la preparació de l’obra de titelles, deixant de banda fins i tot algunes assignatures. 

I aquesta és la reflexió que en vam fer al treball:

"Des del primer moment en què ens van dir que ja podíem començar a triar rondalla, vam començar a cercar rondalles, però de ben prest vam tenir clar que faríem “La Flor de Romanial”, ja que una de nosaltres la coneixia des que era petita.

Ja a la primera setmana vam començar a recopilar versions de la història, que ha resultat un procés de recerca una mica complex.

Primerament, una companya (Lídia Pons) ens va deixar un llibre seu a on sortia la rondalla que nosaltres volíem fer, però vam veure que era una versió massa curta.

Després vam cercar la versió oral, la que el pare d’una de nosaltres contava, però a aquesta hi havia massa violència física (en Bernadet s’havia d’anar tallant membres del seu cos per poder alimentar a un corb, que era el personatge que nosaltres hem presentat com a àguila).

També vam contactar amb un antic mestre que havíem tingut a Educació Primària, que ens va passar una versió de la història publicada per l’Editorial Anaya. Teníem l’esperança de poder-la emprar, perquè els guions ja estaven fets, però com que hi havia massa actors i figurants, i es deixava parts de la història sense contar que crèiem importants, tampoc la vam emprar íntegrament, sinó que només la vam tenir en ment com a idea.

Per últim, vam cercar versions per Internet, i en vam trobar una a la pàgina lacenet.org bastant completa, feta com a narració.

A partir de tota aquesta recerca i les diverses recopilacions, finalment en vam fer la nostra versió, eliminant en un primer el personatge de la Reina, i el del germà mitja, que no tenien pes a la obra. També vam canviar el corb per l’àguila, i vam situar la obra a Menorca.

Pel que fa a la cançó que canta el flabiol, vam agafar la base melòdica que havíem escoltat de la font oral consultada, i hi vam posar la lletra que sortia totes les fonts orals, afegint-hi dues frases.

Alhora que anàvem construint el procés del guió, dibuixàvem i fèiem hipòtesis de com serien els decorats, de quina manera faríem les titelles, com les vestiríem... Un altre procés laboriós.

Després de molt de pensar, vam decidir que faríem dos decorats, un palau interior, i un arenal exterior. Pel que fa a les titelles, les vam fer amb “paper matxé”, i les vam vestir amb retalls de tela que teníem per casa, intentant fer algun detall a la seva indumentària.

Van ser molts de dies i hores de feina tant a casa com a la Sala d’Es Bot, perquè com hem esmentat, ha estat un procés ple de decisions, de canvis, i de dibuixar decorats enormes, de cosir, d’esperar i esperar que s’eixugués tota la pintura que havíem emprat...

A més, mentre aclaríem titelles i decorats, havíem d’aprendre’ns el guió de l’obra, perquè vam pensar que si simplement ho llegíssim, seria fàcil perdre’ns o embussar-nos amb una paraula, i la veu no es projectaria cap al públic, sinó cap al paper llegit. I no ens oblidem de pensar en la música! Que per sort una integrant del grup se’n va encarregar íntegrament, i així no havíem d’estar pendents de fer canvis de música i escenari les mateixes que teníem les titelles.

Finalment, quan vam tenir tot això enllestit, ens vam dedicar única i exclusivament a assajar,havent de sacrificar, fins i tot, les vacances de Pasqua per poder assajar dia rere dia el guió i aconseguir aprendre’l sencer de memòria.

Com a punt per reflexionar, cal dir que des de la perspectiva d’espectadors, mai hauríem pensat ni imaginat que rere només 10 minuts d’obra hi hagués tantíssima feina, i tant d’esforç com el que realment hi ha hagut.

I més si tenim en compte que mai havíem fet activitats d’aquesta tipologia i magnitud, que érem totalment inexpertes en la matèria, i que la feina que a la realitat correspon a diferents professionals, l’hem hagut de fer nosaltres mateixes.

Però ha estat una feina que ha valgut la pena, almenys per anar agafant experiència, i per saber totes una mica de tot, havent compartit diferents aprenentatges; ens hem ensenyat les unes a les altres, i hem anat aprenent de manera autodidacta."

Familiaritzant-nos amb la Sala d'es Bot, i amb el "Teatrillo"

Primers assajos, encara sense titelles

Fent d'arquitecta de Palau

Pinta que pinta el Palau del Rei de Menorca

 

Primers assajos, el Backstage

Ho sabíem que la cosa no acabaria bé... 

Vam haver d'intentar eixugar el decorat interior 

amb trossos de porexpan. Quin glamour!

Estesa al menjador de ca nostra pre-decorat exterior

Decorat exterior quasi acabat (encara 

faltàven els núvols), fet amb la tècnica de l'esponjat

Procés d'elaboració d'es "caparrots"

Tachán!! 

Un dels darrers assajos

Més backstage

D'esquerra a dreta: Pastor, Joanot, Rei, Bernadet

Vull agrair a les meves companyes (Estela, Maite i Lali) tota sa feinada que hem fet, i el temps que hi hem dedicat entre totes, quedant dia sí, dia també. Heu estat un suport moral molt fort en tot moment, fent-me "obrir de ment" i ajudant-me a veure les coses des de diferents punts de vista.

Gràcies també a na Patri, na Gloria i na Judit, amigues de sempre, que em van aguantar xerrant sempre de titelles durant aquelles xerradetes virtuals, i a ses converses a sa terrassa de "La Murada".

Per a totes vosaltres, "Un amigo es aquel que conoce todos tus defectos y a pesar de ello te quiere", i "Si tu trabajo no supone una diversión, trabaja lo indecible para divertirte".

Nata·