"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dimecres, 9 de maig de 2012

Sentint emocions


Hi ha paraules, o frases, que ens fan pensar. Posem-nos en situació:
Pensem en diumenge. Pensem en el camí de tornada a casa, dins el cotxe. Activitat espontània, ambient relaxat gràcies a la música. Arriba el moment d’explosió, en què esclat a riure sense poder aturar, i ho faig d’una manera tant natural, tant lliure, que ningú no podria imaginar el sac de cadenes que duc.

A través del retrovisor m’observa algú, sorprès, que quan veu que he acabat de riure i de sanglotar em diu “Vaja, sí que feia temps que no reies. Feia molt que no et veia riure tant sanament”.
Moment de shock. Té tanta raó... I el més trist de tot és que en el dia a dia no me’n adon. Estic tant cansada de tot, que no soc conscient que ni somriic. Però no és que me passi per alt el fet de somriure, sinó que jo mateixa not que em costa molt fer-ho. Em costa per falta d’il·lusió, per excés de preocupació, perquè no estic contenta.
I ja fa una temporada que va açò. Ja fa 6 mesos (que es diu prest) que arrosseg aquesta apatia i tristor. No m’agrada gens estar d’aquesta manera; és com que això no quadra amb la meva manera de ser. M’he vist desbordada per les circumstàncies, i quan anava traient el cap, altra vegada una galtada que m’enfonsava més que l’anterior. Encara no s’ha curat un cop, i ja n’hi ha un altre de nou, arribant així a una gran pallissa emocional que... segueix, roman en mi.



I arribats a aquest punt en què fins i tot la gent del teu voltant et diu que fa molt que no rius, et replanteges coses. Penses com fer per canviar, com aconseguir que les coses tornin a ser de color rosa. Et demanes “Quan arribarà la calma d’aquesta fotuda tempesta?”.
Perdoneu les expressions políticament incorrectes, però és que costa. Costa molt, perquè tens el teu sofriment interior, i a més et fa sentir malament que els altres passin pena per culpa teva.

“La pregunta del millón”: I SI SE M’OBLIDA RIURE?

Imatge: és una fotografia de mi mateixa, a la qual la mena d'embull dels meus cabells seria el remolí de coses que succeeixen. I a la part dreta de la imatge, si hom s'ho fixa, es veu un somriure. Allò que tenia i que pretenc recuperar.


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada