"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

dimecres, 9 de maig de 2012

SESSIÓ 2 de Psicomotricitat

Toc, toc... Arrib tard, ho sé. Però a mi sempre m'han dit que "Lo bueno se hace esperar", i que "Més val tard que mai". Per tant, aquí teniu la meva reflexió sobre la segona sessió d'observació de la pràctica psicomotriu al CEIP Doctor Comas:

Dimecres 18 d’abril vam anar a fer la segona sessió de psicomotricitat al CEIP Doctor Comas. I aquesta vegada ja es va notar que no érem novelles.
Es va notar la diferència amb l’a passada sessió; ja sabíem a on anàvem, i sabíem quin era el nostre objectiu: mesurar el màxim de coixins i matalassos possibles per intentar tenir l’inventari de material aclarit abans que la tribu de la classe dels indis arribés.

I ho vam aconseguir entre totes quatre, de manera que mentre unes mesuraven i anaven anotant les mides dels coixins, les altres en feien fotos. D’aquesta manera, quan la classe dels alumnes de 5 anys van arribar, nosaltres ja ho teníem tot mesurat.
A aquesta segona sessió, a més de prendre les mides dels coixins per poder fer l’inventari, havíem de registrar tots els moviments que fes l’infant que ja havíem observat a la sessió anterior. Sabia que no seria una feina fàcil, de manera que el que vaig fer va ser enregistrar-ho de manera narrativa, per després marcar damunt el plànol els moviments.

El primer en què vaig pensar quan van començar la part de joc sensoriomotriu va ser “Repetirà l’infant les conductes i els moviments que va fer la sessió anterior?”. I la veritat és que generalment sí que va repetir el que havia fet a l’altra sessió, afegint algunes variants com la construcció d’una casa.

Un cop més, em vaig sentir acollida, i vaig veure que, tot i que els infants saben que venim a observar-los, ja se’ls veu més còmodes amb nosaltres. Fins i tot, un nen al principi només em va veure a mi, i em va demanar “Però que no éreu 4 mestres? A on són les altres?”.

El que sí que em va sorprendre va ser que una nena que a la sessió anterior estava molt pendent de nosaltres i passava molt davant el lloc a on observàvem, aquesta vegada quan va veure que jo m’atracava a on ella era, em va dir “I tu per què ens mires?”. Evidentment, no anava a intervenir en el que ella i les seves companyes feien, però ja va semblar com que li molestés que jo fos per allà.

En resum, i tornant al mateix, diré que a nivell personal vaig anar molt més tranquil·la i confiada a aquesta sessió, perquè sabia que me’n podria sortir, i perquè el fet de ser la segona vegada que teníem contacte amb l’escola em donava seguretat.


Nata·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada