Diari - reflexió de les sessions 1 i 2

Tant a la sessió 1, que va començar dia 27 de setembre, com a la segona sessió de dia 4 d’octubre vam parlar del terme de “didàctica”, aprofundint més sobre aquest tema a la segona sessió.

El terme “didàctica” posa més èmfasi en el COM ensenyar, que no en el què. El nostre professor creu que és més important el QUÈ, ja que si no es sap què s’ha d’ensenyar, com es podrà ensenyar bé?

Per la meva part, penso que QUÈ i COM tenen la mateixa importància. Si bé és certa l’afirmació del nostre professor, penso que si la metodologia docent no és prou bona els alumnes tampoc no podran aprendre igual de bé. Crec que és important que els continguts s’aprenguin bé, però també es necessita una metodologia que motivi els nostres alumnes, que els faci tenir ganes de seguir aprenent. De res servirà ensenyar-los història, per exemple, si aquest aprenentatge no es retindrà a la memòria dels alumnes perquè no se’ls ha engrescat prou, perquè els ha mancat motivació. L’aprenentatge memorístic que només s’empra per aprovar un examen i que s’oblida ipso facto no és el que voldria per als meus alumnes. Pel bé dels meus alumnes, el que voldria és un aprenentatge en el qual el QUÈ (el contingut) quedés clar gràcies a un COM que fos per a ells significatiu, que veiessin quin sentit té per a les seves vides tot el què se’ls està ensenyant.

Quant al procés d’ensenyar i aprendre, cal dir que hi intervenen diferents agents: el docent, el discent i el context tant físic com social en què es produeixen els ensenyaments i aprenentatges.

Centrant-me en el context, així com ho vam fer a classe, diré que aquest té una importància cabdal. Els alumnes que tinguem a l’aula i el context en què l’escola estigui immersa, seran condicionants clars per a l’ensenyament i aprenentatge dels diferents continguts.

Posant com a exemple el fet de tenir alumnes amb discapacitat dins l’aula, ens dificultarà una mica la nostra feina com a docents, però gràcies a assignatures com Educació Inclusiva o Trastorns del desenvolupament, estem veient que és important el fet que aquests infants amb certa discapacitat siguin a les nostres aules ordinàries, seguint els criteris de presència a l’aula ordinària; participació a totes les activitats que s’hi duen a terme, sempre a partir de les seves capacitats; i progrés, és a dir, que aquell infant amb discapacitat pugui avançar en els seus aprenentatges.

Abans es creia que el fet de tenir una persona amb aquestes característiques dins una aula amb infants sense discapacitat era positiu per aquests últims, però la veritat és que tots ens podem enriquir gràcies a aquesta situació, tant els infants mateixos, com els mestres. Els infants han de ser conscients que no vivim a un món homogeni, sinó a un món a on cadascun de nosaltres és diferent, però igual quant a oportunitats i drets.

Parlant ara de si el mestre ha d’estar al mateix nivell que els seus infants, tinc dues opinions diferents al respecte, depenent del punt de vista en què ho enfoco: per una part, crec que alumne i mestre han de ser “iguals” veient-ho des del punt de vista del respecte. Tant el mestre ha de respectar la identitat i integritat física i psicològica de l’infant, així com l’alumne ha de respectar el seu mestre.

Per una altra part, crec que docent i discent no han d’ésser al mateix nivell enfocant-ho en què el mestre no ha de ser un “amiguet” més de l’infant, sinó la persona que guia la classe, i a qui se li ha de fer cas. Una companya meva va emprar el terme de “líder”, i em va agradar. Al contrari d’altres alumnes de la seu de Palma, jo interpreto el terme de “líder” amb una connotació positiva. El mestre és, per dir-ho d’alguna manera, l’autoritat de la classe. Si ha de renyar algun alumne perquè la seva actitud no ha estat bona, ho ha de fer. Per dir-ho d’alguna manera, el docent és qui ha d’evitar que dins la seva aula es produeixi el clima que popularment s’anomena “no haver-hi ni rei ni roc”. Els adults som un punt de referència per als nostres infants, i els hem de guiar pel bon camí. Si som mestres permissius fins i tot en situacions en què els infants es falten (o ens falten) al respecte, o fan malbé produccions dels altres o mobiliari, farem un flac favor a aquests nens. Serà com si els amolléssim enmig del mar sense cap taula de salvació. Els infants han de saber on són els límits, i és la nostra tasca ensenyar-ho perquè es puguin convertir en ciutadans que hagin après les normes acceptables que la societat ha establert.

Nata·