Remenant apunts, rebombori a la ment

Què trobau que me passa?

Mirau: ja hem acabat assignatures, i ara és temps d’enllestir treballs, d’estudiar, de fer teràpia amb Els Mussols (membres del meu grup de feina), i també de fer vista enrere, i valorar tot el que m’han aportat les assignatures i demés experiències viscudes fins al moment.

Idò des del darrer diari setmanal que vaig fer per a Trastorns del Desenvolupament, que em ronda pel cap la idea de l’Educació Especial. Bé, fa temps que em ronda, però el llumí que ha encès la metxa ha estat en Jaume, que ens ha fet l’assignatura de Trastorns d’una manera tan fascinant, que crec que he descobert una nova branca de la meva gran vocació.

Com gairebé tothom sap, la meva vocació és l’ensenyament, el ser mestra.

I des de que vam cursar l’assignatura d’Educació Inclusiva, i ara havent cursat la de Trastorns del Desenvolupament, he descobert un nou món que té per nom Educació Especial. I de cada vegada m’interessa més i més, i jo mateixa em vaig engrescant en els diferents Trastorns, especialment aquells que impliquen una afectació de la psiqué de qui els pateix.

Aquestes persones, que fa qüestió de dos o tres anys jo veia amb la mirada de “Mesquinet, té un problema”, avui em desperten un gran interès: vull treballar amb ells/es.

Ara bé, com vaig dir al meu diari setmanal de Trastorns del Desenvolupament:

“Però és el que jo em dic sempre: una cosa és que m’encanti el tema, i una altra és que després sàpiga fer la meva feina amb les persones que pateixin aquests trastorns o síndromes. És a dir, que em fa una mica de regiró no ser prou forta per després poder tractar amb nens que tinguin un trastorn o una síndrome dels que hem vist. S’ha de ser molt fort per estar dia a dia amb aquests fillets, i no sentir-te després trista o afectada per ells.

Però bé, si no ho provo mai no ho sabré, no? I jo crec que només amb un somriure dels nens se’m repararien tots els mals.”

I ara què? Interrogants diversos dins mi: vull fer el màster d’Educació Inclusiva, o d’alguna temàtica que impliqui un contacte directe amb persones amb discapacitat? La meva ment i el meu cor responen que sí. Que “ja veurem en ser-hi, si finalment t’agrada o no”.

Definitivament, penso que tint tanta força interior, tantes ganes de fer bé a la gent, i tant d’amor per repartir, que puc fer una gran inversió en aquest camp, en aquesta branca de la meva vocació.

Finalment, us poso un vídeo que ens ha recomanat la nostra mestra d’Intervenció Educativa, al qual es relacionen els jocs de falda amb els nens amb discapacitat, com a eina o canal per a la comunicació:

Nata·