L'experiència personal i la pau interior

L’edat i l’experiència ens calmen, eh? No sé si us heu aturat a pensar-ho alguna vegada, però jo ho acabo de fer, i és cert que em vaig calmant a poc a poc.

Segueixo igual de “quejica”, perquè una persona que no es queixés, més tost tindria un rol massa passiu davant la vida, però em vaig calmant.

Sé que no tinc gaire experiència vital viscuda, o millor dit no he viscut encara molts anys (d'experiències no en vaig curta), però fent una comparació respecte d’anys anteriors, veig que el meu ímpetu s’apaivaga.

Per exemple, a l’adolescència, era fàcil d’encendre i de fer irritar. Més que ara, vull dir. Les coses m’afectaven bastant més, i tot m’ho prenia “a pecho”.

Ara, quan algú m’ofèn, simplement penso que l’altra persona ha de dur una vida molt poc satisfactòria com per haver-se de dedicar a ferir als demés. Sí que és cert que en el directe empro la ironia o el sarcasme, com a mecanisme d’autodefensa, però després m’arribo a penedir si he fet una mala contestació a l’altra persona.

Crec que està calant en mi el principi budista de pensar que la persona que ens ofèn és realment més malaurada que nosaltres, i que aquesta persona l’únic que fa és acumular mal karma (per als budistes), i/o fer-se mal a sí mateix (des del meu punt de vista).

Sobre aquests mecanismes d’autodefensa d’ironia i sarcasme que tinc, sé que els he d’intentar corregir, i fer-los minvar, però hi ha situacions en què veig que alguna persona em vol ferir, i com que tinc l’orgull encara a flor de pell i no vull que ningú me’l fereixi, responc així. 

Van ser molts anys de rebre humiliacions per part de persones de la meva edat, i per no mostrar que m’havien ferit de ver, tenia aquest tipus de sortides, perquè no els volia donar la satisfacció de mostrar que m’havien fet sentir malament. Recordo encara, que de petita, als 4, 5 ó 6 anys, abans de dormir reflexionava sobre el meu dia, i si algú s’havia portat malament amb mi, jo ja pensava possibles maneres de rebatre’l si ho tornava a intentar. Pura llei de la selva.

Bé, idò tot i que com he dit encara hi ha vegades en què responc així, he de dir que he anat progressant, i que ja no cerco brega verbal, com ho feia durant l’adolescència, intentant que algú em seguís el fil, i poder-lo desfer a cops de llenguatge ben emprat.

Enguany m’he adonat que defujo de les baralles, que quan algú està enfadat amb una altra persona, m’arribo a sentir malament jo també, he comprovat que no m’agraden els malestars, que vull viure en pau, equilibri i harmonia amb mi mateixa i amb els demés. He vist que enfadant-me o enrabiant-me, la única que hi surt perdent sóc jo mateixa, jo sóc qui en aquells moments d’ira i enuig se sent malament, i qui té sentiments negatius, nocius per a la meva persona. I com que estimo la meva salut i integritat mental, la solució és intentar que les coses em rellisquin, però no aparentment, sinó que no em facin enfadar de ver.

I espero que a mesura que vagi fent anys, vagi augmentant aquesta capacitat, que he vist que em fa ser més oberta amb els demés em fa transmetre amor i pau als que m’envolten. És un bon començament, no?

Imatge: equilibri, Ying i Yang. Extreta de: http://decoracion2.com/etiqueta/equilibrio/

Nata·