"Sin los niños no habría humanidad. Por lo cual, la humanidad se debe a los niños"

(E. Aragón Sr.)

divendres, 12 de juliol de 2013

Sóc tot amor


Mirau, venc a escriure sobre amor.

Ja fa molt que no escrivia alguna de les meves reflexions de mitjanit (per sobresaturació de sa maquineta de pensar), i ara és un moment idoni: és estiu, ja fa setmanes que s’ha acabat el curs i estic relaxada, he passat el capvespre rodejada d’amics... Em sento com si estigués a una hamaca de tela bé davant de la mar (xulo, eh?).

Bé, havia vingut a xerrar de l’amor. Comencem:

La primavera em va plegar fent practiques i els seus efectes amorosos van calar en mi i es van desenvolupar gràcies a 16 persones d’entre 1 i 2 anys. Quantes abraçades sinceres ens vam professar els uns als altres! Quant me’ls estim als que ja sento com als “meus” petits. M’han ajudat a aprendre coses sobre educació, però també sobre estimar la professió docent i els alumnes. A veure que estàs enamorada del grup quan te’n adones que per molt que et facin enfadar, al cap de dos segons i mig estàs pensant en donar-los una besada i tenir-los de nou en braç fent-los moixaines.

Una cançó de les que anomeno "amor pur"

I els filtres d’amor de la senyora Primavera, s’arrosseguen en el meu cas fins a hores d’ara. La vida fa tombs (tombs que també depenen de la nostra actitud) i de vegades ho veiem tot fosc, mentre que d’altres tot és ple de llum.

Volent ser sempre millor, i auto-exercitant-me per deixar de ser el nanet enfadat, em trobo ara a una etapa de Nirvana, una etapa en què visc el dia a dia, tinc pensaments positius i de cada vegada em convenço més que tot el que em succeeix és per bé. El resultat de tota aquesta feina és l’amor.

Sí, és una mica difícil d’explicar si hom no ho experimenta, però estic disposada a explicar-ho. Es tracta d’un amor (què redundant estic avui) com a general o universal. No és un amor cap a un fet o una persona concreta, sinó que es tracta d’una estimació cap a tot, cap a tothom i cap a tot el que em passa (bo i no tan aparentment bo).

Sento tot això quan estic amb la família, quan estic amb els amics, quan aprenc coses noves a partir de decepcions, quan veig que he crescut mentalment, quan veig els pares dels meus alumnes de pràctiques, quan veig manifestacions de la nostra cultura menorquina, quan sent històries sobre la vida al camp o quan veig passejar gallines, cavalls, oques i moixos.

És molt satisfactori i reconfortant sentir-se així, perquè et vas retroalimentant de tot aquest positivisme i vas creixent i creixent.

Us ho recomano, de ver!

Amb molt d’amor (again),

Nat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada